M’ha fet gràcia comprovar que els parlants no tenim gaire clar si pagueta, aquesta versió moderna de la tradicional menjadora (en sentit figurat), és una còpia del castellà paguita o a l’inrevés. Tot fa pensar, sobretot perquè el diccionari Coromines la recull, que és més probable el segon cas.

Sigui com vulgui, el millor del mot és que m’ha permès fer una descoberta sensacional. Una cosa d’aquelles que estan tant a la vista que et fas creus que no les veiem. I que té a veure amb l’etimologia.

Però com que és tan bona la deixo pel final, que així us farà més gràcia. Primer us diré que la família del verb pagar és més curta del que segurament d’entrada ens pensaríem. El diccionari li atribueix una vintena de derivats, però en realitat la meitat, estrictament, no li corresponen. Nou són del verb apagar, que li és fill però amb un significat completament allunyat, i tres més de despagar, un verb ben sorprenent (i desusat) que vol dir ‘fer malcontent algú’.

Així doncs, d’entre la dotzena de derivats veritables de pagar en trobem un parell o tres que han fet fortuna: pagaré, aquell document bancari que sembla de tebeo; paga, sinònim de jornal o de setmanada i protagonista de la locució ‘per paga’ (a sobre, per acabar-ho d’adobar), i sobretot pagador, el de la coneguda expressió ‘excuses de mal pagador’ (i que en realitat té una segona accepció, la de pagable: “Aquest rebut ja és pagador”). També han tingut els seus moments de glòria el substantiu pagadoria, de gust ja una mica ranci (‘Lloc o establiment on es paga’), i l’adjectiu impagable, sovint usat en sentit irònic.

Creat, doncs, el suspens, passo a revelar-vos el secret: pagar és l’anostrament del verb llatí pacare, que volia dir, atenció, ‘pacificar, apaivagar’ i també ‘satisfer’. I per què? Doncs perquè baixava de pax, pacis, és a dir, pau. Què, sorpresos, oi? Resulta que si paguem és per aconseguir o per restablir la pau. Ja ho diu la dita: qui paga descansa, i qui cobra encara més.

La idea, doncs, no pot ser més clara. I en el cas de la nostra prota d’avui, la pagueta, no pot sinó fer-nos suspectes. Quina mena de pau esperen aconseguir els qui toquen poder quan n’assignen una a determinades persones, com ara amics i amics dels amics? Es tracta de favors a retornar, o a l’inrevés, a cobrar en el futur? O més aviat compren silenci? No sempre ho arribarem a saber, però la pudor de socarrim que acompanya el terme difícilment se l’arribarà a treure de sobre.