Pactisme

En Puigdemont lamenta trobar-ne a faltar en la visió política espanyola, i no és poca falta, perquè el sufix –isme deu ser un dels de més rendiment de tot el repertori de la llengua. Amb només dos significats (el majoritari, ‘teoria, doctrina o corrent artístic’: cubisme, catalanisme, bilingüisme; i també, paraula o expressió provinent de’: anglicisme, gal·licisme), ha generat més d’un miler de termes, de paroxisme, ostracisme i magnetisme a turisme, sentimentalisme ireformisme (podríem omplir tres articles com aquest només de copiar-los). Però ep, això només comptant el diccionari normatiu; si hi afegim els neologismes (goita, un altre) la llista es podria doblar. De fet és un recurs molt freqüent entre articulistes: ara mateix, de memòria, em vénen al cap multicultisme, filldeputisme i el meu preferit, nonhihapertantisme (us juro que no me l’invento). Aquí mateix en vam parlar ara fa tres anys, quan un polític va encunyar un dretadecidisme que, ves per on, no ha acabat quallant, mentre que l’aleshores inexistent processisme sí.

S’entén, doncs, que el president es lamenti per l’absència d’una cosa aparentment tan corrent. I això que pactisme és dels que ja registra al DIEC, per tant compta amb un cert recorregut històric. Tot plegat demostra, doncs, que el nom no sempre fa la cosa, i fins m’aventuraria a afirmar que cada vegada menys, perquè un dels trets que defineixen el llenguatge de la nova política, o més ben dit, el nou llenguatge de la política, és el buidat de significats per excés d’ús. Els mots totèmics es repeteixen tan reiteradament, des de tots els punts del ventall ideològic, que s’acaben despullant del significat que tenien, o com a mínim que els atorgàvem. És el que ha passat amb paraules i expressions com transversal, sostenible o mà estesa (en propietat hauria de ser mà oberta) i tants altres.

Per això, doncs, que no ens estranyi si aviat comencem a sentir a tort i a dret el terme pactisme: l’actual funcionament del corrent comunicatiu parteix del principi (demostrat) que la informació modela la realitat, i si tu insisteixes que una ciutat insignificant de l’erm castellà necessita aeroport i estació de l’Au, per més que després no ho faci servir ningú, la realitat acabarà comptant amb un aeroport i una estació d’Au més. Perfectament inútils però reals. Preparem-nos, doncs, per a una imminent Espanya pactista que continuarà negant-se a pactar res de res. No en va pacte prové de pau.

TOTES LES NOTÍCIES