paco-mirPaco Mir (Barcelona, 1957) és un dels tres membres de la companyia Teatral Tricicle que va fundar ara fa 34 anys juntament amb Joan Garcia i Carles Sans. Amb ells ha guanyat dos premis Max. Mir és actor, humorista, guionista i director de teatre i de cinema. També ha produït sèries de televisió, ha creat campanyes de publicitat i ha adaptat i dirigit teatre i sarsuela. En aquests moments protagonitza BITS al teatre Poliorama de Barcelona i a finals de novembre estrena, com a director, la versió del Tricicle d’Els Pastorets.

 Acabeu d’estrenar a Catalunya el vostre espectacle BITS amb una gran acollida del públic. Explica’ns-el.

Tot? Ara ho he d’explicar? (riu) BITS és un espectacle que està embolicat en el món d’internet. Un ‘bit’ és la unitat mínima d’informació de qualsevol cosa digital i nosaltres fem veure que som aquests ‘bits’ que es transformen quan passen per una pantalla. Som Whatsapp, Twitter, xats, anuncis… qualsevol cosa. Això ens permet saltar d’un esquetx a un altre. Són uns quinze esquetxos diferents i el què hi ha al mig, els lligams, són els passos per internet: un xat, un Facebook, un Google Maps… coses d’aquestes.

 

Parleu de tecnologia, de xarxes socials… Ens fa riure el mateix de sempre?

Això és un lligam. L’espectacle no està basat en la tecnologia. Hi ha brometes, hi ha cosetes de telèfons mòbils, hi ha les bromes típiques de xats però no és un espectacle basat en les noves tecnologies sobretot perquè les bromes haurien mort al cap d’un o dos mesos. Nosaltres el què fem són bromes sobre la condició humana, les relacions humanes i això sí que no canvia des de els grecs fins ara.

BITS conté algun ingredient nou amb el que encara no havíeu jugat?

Doncs parlem una miqueta, hi ha un gag dialogat o sigui que fem servir la paraula. I així com a element innovador hi ha una altra cosa que em sembla que no havíem fet mai: apliquem una mica el muntatge televisiu als esquetxos de teatre. Fem unes el•lipsis que potser abans no fèiem. Una tècnica de muntatge televisiu aplicada al teatre.

Al catalans ens agrada riure?

A tothom li agrada riure. Jo crec que a qui no li agrada riure és perquè té un problema amb el seu tarannà humà.

 Així doncs… el públic català riu tant com qualsevol altre públic?

Al públic català li agrada riure el què passa és que som més introvertits. Som menys extravertits que algunes regions com per exemple al llevant. A tot el què és el Mediterrani tirant cap al llevant són molt extravertits. A València són ‘falleros’ i riuen moltíssim. Al centre de Madrid com que també hi ha molta gent de població flotant doncs també riuen molt. Tot el què és el Mediterrani és potser el lloc on riuen més, més obertament.

Fins a quin punt l’humor és necessari per les persones?

Riure és una demostració d’intel·ligència. L’humor sempre és una sorpresa. Hi ha sorpreses molt bàsiques, si un ‘tio’ ensopega i un altre riu és un riure molt bàsic però després hi ha la construcció del riure. La construcció del riure suposa alterar uns coneixements previs que ha tingut tothom. Per exemple, es veu que els esquimals fan bromes sobre els tipus de neu que hi ha. Clar, si ve un esquimal aquí i fa un monòleg sobre tipus de neu a nosaltres probablement no ens farà gràcia. Però si abans vingués un investigador que ens expliqués que hi ha 28 tipus de neu doncs entendríem la broma i riuríem.

Hi ha un tipus d’humor intel·ligent i un humor no intel•ligent?

Bé, el tipus d’humor intel·ligent és el que li treu més punta a una mateixa cosa. Normalment és la repetició de tot, les variacions d’un mateix gag. Moltes vegades es podria parlar d’humor intel·ligent quan tu fas un planteig molt al principi de la funció i després aquest planteig el resols al final o el vas traient de mica en mica. Així el públic s’ha d’enrecordar del planteig inicial que has fet i després ha d’anar recordant la relació que té el gag que està veient en aquell moment amb allò que ha vist abans. Cada cop que el públic lliga dues idees pensa: “-Sóc intel·ligent perquè ho he pillat”.

 Aquest 2013 heu celebrat els 34 anys d’El Tricicle. Tenir tanta experiència en el món de l’espectacle us fa pujar amb més seguretat a l’escenari?

El teatre és el dia a dia, és fer riure el públic d’avui i això és una aventura nova cada dia. No pots baixar la guàrdia. No ho tens fet. No són pel·lícules que les tens guardades i que sempre estaran igual. Cada dia és diferent i si avui ve un espectador d’aquells que tens a primera fila, d’aquells que estan allà, amb mala cara tu ja et dius: “-Ostres i aquest ‘tio’? Aquest ‘tio’ perquè no riu?”. Ja estàs preguntant-te per dintre si fas gràcia, si no en fas, si ho fas bé o no. Fer riure és començar cada dia.

Formeu part de la història cultural de Catalunya. Ho sentiu així?

No, no massa. De vegades ens n’adonem quan ens ho diu gent que ha fet teatre perquè ens van veure a nosaltres quan ells eren petits. La sensació que tenim és que fa 34 anys que hi som, que ha passat molt ràpid i també que sempre estem apunt de fer alguna cosa nova. Sempre estem en un procés de futur.

Com estava la cultura quan vau començar i com està ara?

Fa 34 anys ens obríem, ens obríem a l’estranger. Culturalment hi havia moltes influències de fora. El Festival Grec, per exemple, era una finestra oberta a la cultura mundial i ara això no passa. Ara, en aquest aspecte, ens hem tancat moltíssim. Primer perquè és molt car que vinguin els grups i segon perquè qui havia d’apostar perquè vinguessin no aposta tant com s’havia apostat abans. Vénen companyies però en comptagotes. Abans la cultura que ens arribava de fora era més popular, més pel gran públic. Ara quan ens porten alguna cosa d’aquestes és per a l’elit. Són convidats per complir una mica l’expedient de portar companyies de fora. Abans també hi havia més companyies que feien temporada als teatres de Barcelona com Le Cirque Invisible o els Colombaioni. Que passi això ara és molt difícil perquè és caríssim. És un problema de diners.

Què hem de fer per ajudar la cultura?

Baixar l’IVA i equiparar-lo a l’IVA francès. Allà em sembla que és un 2,5 % o un 1,5 % i si les companyies guanyen molts diners, a partir de la funció 150 ja paguen una mica més d’IVA. La pujada de l’IVA no ha afectat a l’espectador perquè hi ha ofertes cada cop més econòmiques. Els qui han sortit més perjudicats són les companyies i els exhibidors i la prova és que el Teatre Nacional ha fet un ERE, el Lliure ha fet un ERE, hi ha companyies que tanquen…

 Dins d’aquest marc han proliferat els ‘miniteatres’. Són bons per a enriquir la cultura?

Hi ha un miratge. Aquesta idea que s’obren sales noves o que es fa teatre més econòmic com amb el ‘miniteatre’ o el teatre que es fa a llocs que no són teatres. Això sembla que sigui cultura. És una via perquè els actors puguin actuar però em sembla que és més per una cosa d’ego, per dir: “-Sóc actor i he actuat” però en aquests casos només guanya el del bar perquè ven entrepans i begudes. Això no és cultura gegant no és el ‘showbusiness’, és tapar forats, em sembla.

Per acabar, BITS no és l’únic espectacle que teniu entre mans. Ara estreneu també al Poliorama els vostres propis Pastorets que dirigeixes tu mateix. Com són aquests Pastorets del Tricicle?

És una revolució d’Els Pastorets, és un text completament nou, és una experiència innovadora que fem amb postgraduats de teatre, d’actors, d’escenografia, de vestuari i de música, hi col·labora Taller de Músics, Eòlia i l’Institut del Teatre. El públic es trobarà amb una història que ja coneixen però està tot revisat de dalt a baix. Aquests ‘pastorets’ són més ‘gamberros’. De fet, s’hauria de dir ‘Els dimoniets’ perquè els pastorets no tenen tant protagonisme, els grans protagonistes són Satanàs i Llucifer. És una història ràpida i curta en la qual no paren de passar coses. Serà divertida.

Text: Georgina Altarriba/ACPG

Foto: G.A./ACPG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada