L’Ousman Umar (Ghana, 1988) es defineix a si mateix com un optimista. Una afirmació sorprenent per a algú que va estar a punt de morir diverses vegades en el seu trajecte fins a Barcelona. Amb poc més de 12 anys va marxar a Líbia, com fan tants altres joves africans, amb la promesa que podrien portar-lo fins a Europa. No obstant això, ràpidament s’adonaria que, en el camí dels migrants, les promeses se les emporta el vent. Després de treballar quatre anys a diverses ciutats líbies, la màfia el va portar a ell i als seus companys de viatge fins a Mauritània, on van haver de construir la seva pròpia embarcació per arribar fins a Fuerteventura. Tota aquesta història l’explica als llibres “Viatge al país dels blancs” (2019) i “Des del país dels blancs” (2021), publicats per l’editorial Penguin Random House.

“Les realitats d’aquesta història les han viscut milers i milers d’altres persones. Jo he tingut la sort d’arribar amb vida”, reconeix Umar, a qui la sort li va tornar a somriure quan va arribar a Barcelona i una família va decidir acollir-ho a casa seva, ja que ell encara no havia fet els divuit anys. Gràcies a això va poder estudiar una carrera de Relacions Públiques i Marketing, així com un màster a ESADE en direcció d’ONG. Ara, posa en pràctica aquests coneixements a NASCO Feeding Minds, l’entitat que va fundar per portar educació digital a les zones rurals del seu país natal i donar així eines als joves perquè no hagin d’arriscar la seva vida per creuar el Mediterrani.

Si milers de persones han fet i fan cada dia el mateix trajecte que vostè cap a Europa, per què creu que tants mitjans i empreses s’han interessat per la seva història?
Si hem de ser sincers, això no és la meva història. És veritat que les vivències concretes em pertanyen a mi, però la crueltat d’aquest recorregut, les tortures, pertanyen a milions d’altres persones que per desgràcia no han arribat amb vida o no han tingut l’oportunitat de poder comunicar i explicar la seva història. Només al meu recorregut, més de tres-centes persones van morir ofegades al mar. A la patera on jo anava, hi havia entre vuitanta i cent persones. On estan? A Lleida, recollint i treballant els camps d’allà. Per tant, la resposta és molt simple: he tingut la gran sort de tenir l’oportunitat de poder comunicar. La clau ha sigut poder obtenir accés a la formació i la informació per poder escriure la història. El lema que sempre em repeteixo és: “necessito explicar aquesta història fins que no hi hagi més històries com aquesta per explicar”.

I en quin moment fa el pas de dir “he de contar aquesta història” a “he d’anar a Ghana per intentar ajudar a altres nens i joves perquè tinguin accés a l’educació”?
Després de veure com flotaven els cossos dels meus companys al mar, ni al meu pitjor enemic permetria que visqués el que jo vaig viure. O almenys li aconsellaria que no ho fes. El meu propi germà petit, que s’havia quedat allà, estava disposat a vendre les cabres i gallines per seguir els meus passos fins a Líbia, pujar a una patera i tot el procediment. Per tant, vaig fer tot el possible per convèncer al meu germà que l’autèntic paradís estava a les seves mans, depèn d’ell. L’any passat, ell va ser el candidat més jove de tota la història de Ghana a accedir al Parlament. El que havia de fer és alimentar la seva ment, no l’estómac. D’aquí va sorgir la idea de crear l’ONG NASCO Feeding Minds per poder escampar aquest missatge d’alimentar ments, perquè els joves ghanesos assumeixin la responsabilitat de canviar casa seva i arribar a més joves, perquè entenguin que el futur de Ghana depèn d’ells. La idea és canviar el paradigma de l’ajuda humanitària i deixar de creure que les ONG dels blancs, del món blanc, ens salvaran. La realitat és que les ONG l’únic que fan és fer l’Àfrica encara més pobre del que ja som.

Fins a quin punt es pot compaginar això d’alimentar la ment quan hi ha contextos on la fam és tan real que no hi ha espai per pensar en la ment?
Totalment cert. Si un nen no ha menjat, no pot estudiar. Però mirem-ho d’una altra forma: fa més de 70 anys que alimentem l’estómac d’aquests nens. És molt diferent quan hi ha un cas d’urgència, com pot ser el que està passant ara a Ucraïna, on tenim dos milions de persones que estan a la frontera amb Polònia i han de poder dormir, menjar i als quals cal enviar-los roba. Però, t’imagines estar 70 anys enviant roba i arròs a Ucraïna? És absurd. En canvi, a l’Àfrica, fa més de 76 anys que estem fent exactament el mateix. L’Àfrica és tres vegades Europa, tres vegades els Estats Units. I les zones més fèrtils que jo he vist mai a la meva vida són a la meva aldea: si cau una llavor, brota una planta. Realment creus que Occident ens ha d’enviar arròs? Jo crec que no. Si de veritat em vols ajudar, no necessito el teu arròs. Ensenya’m com cultivar, perquè tinc la terra més fèrtil del planeta.

Pel que explica, sembla que a Occident li convé que Àfrica sigui pobre.
Està clar que a l’Occident li interessa aquest joc. Per poder mantenir la nostra alta qualitat de vida i benestar necessitem que l’Àfrica continuï arrossegant-se per terra. I l’única forma de fer això és agafant quatre gats que tenen una mica d’educació d’aquests països, comprar-los de manera que ens permetin fer el que ens doni la gana, i deixar que la gran majoria d’aquestes poblacions estiguin vivint en un llindar de pobresa sense precedents. Per això, el futur de l’Àfrica depèn dels joves africans, no de les ONG que venen de fora.

L’objectiu principal de NASCO és impulsar aquest canvi des de dins?
Quan vaig començar tot això ningú em feia cas. Ho vaig fer amb els diners de la meva butxaca. Vaig assumir la responsabilitat i ho vaig fer. Avui són més de 20.000 nens i nenes que tenen accés a educació digital, sense cap subvenció estatal. Durant aquests deu anys, a NASCO hem demostrat que és urgent i necessari confiar que les persones africanes que venim d’allà, que entenem i coneixem la nostra cultura i realitat, som les millors persones per liderar aquests projectes, perquè siguin realment efectius i que es facin canvis reals. Fa deu anys vaig començar amb aquestes escoles i avui en dia ja tenim onze persones treballant per diferents empreses de Madrid, València, Sevilla i Barcelona, i no tenen necessitat de pujar a cap patera, pagar a cap mafiós o arribar a Europa.

Què passa si hi ha un noi a Ghana que, tot i tenir tota la informació, decideix anar igualment a Europa? Es pot pressionar la UE perquè hi hagi vies segures per migrar?
Clar, aquí ve la gran hipocresia d’Occident. Ara mateix, qualsevol de vosaltres, si voleu anar a Ghana, demaneu un visat i en una setmana el teniu. En canvi, que vingui qualsevol d’aquests nois ghanesos a Espanya és un repte bastant complex. Raons per criticar el sistema i Europa n’hi ha milions. Jo prefereixo canalitzar aquest esforç per construir i buscar camins. El Papa Francesc ho va deixar clar: quan parlem de refugiats i immigrants no caben més verbs que “acollir” i “integrar”.

De fet, ara amb la crisi a Ucraïna s’està veient que, si hi ha voluntat política, es pot acollir. Per tant, per què amb aquests refugiats sí i amb els altres no?
Així és com som la humanitat. Quan hi ha voluntat política, hi ha camins; però no hi ha voluntat política per altres casos. Per evitar tot aquest drama migratori, només cal facilitar l’accés a visats. Igual que tu pots demanar un visat i anar a Ghana, si ells poguessin fer el mateix, ningú pujaria a una patera! Ningú vol morir. Jo, com molts altres joves de Ghana, no sé nedar. Tu saps què és l’agonia d’estar 48 hores assegut en una barca, sabent que en qualsevol minut pots morir? A més, no només això, sinó que acabes de veure com floten els cossos dels teus companys que havien marxat setmanes anteriors. Ningú es mereix veure això. La situació actual ha deixat en evidència la hipocresia d’Europa.

Em quedo amb la idea de canvi de paradigma. Els reptes que tenim al davant com a societat són diversos. Vostè és optimista que aquest canvi pugui passar?
Quan veiem un problema pensem que és massa gran i no sabem per on començar. Però qualsevol llarg camí comença per un primer pas. Els problemes del món són molt grans, per descomptat, però això no implica que no hàgim d’intentar o fer petites accions per solucionar-los. Per això hem de pensar globalment però actuant localment. Deixar d’una vegada d’acusar els altres i assumir cadascú de nosaltres que som els presidents del nostre món. És complex, sí, però això no vol dir que no puguis fer petites accions, les que estan a les teves mans, per canviar el teu petit món. Soc totalment optimista

Per Social.cat