I tanmateix la consellera Munté ha encertat perfectament el diagnòstic quan li ha rebotat a la cara el bumerang que ell mateix havia llançat: “ensenyen l’odi a Espanya i a tot allò que és espanyol”. Perquè, en efecte, només un impuls tan poderós com l’odi pot empènyer algú a ser tan cínic i faltar d’una manera tan descarada a la veritat afirmant una cosa com aquesta (si això fos així, com és que a l’inrevés no ha passat? Com és que els que vam ser educats, a les mitjalles o les acaballes del franquisme, en l’exaltació espanyolista no ens hem convertit en fanàtics hegemonistes com ell?). O com aquesta altra, que més aviat és de psiquiatra: “Vaig deixar de parlar en català en el moment que aquest idioma el van fer obligatori”. Com que qui diu això ja es retrata sol (suggereix, per si el cognom no ho deixava prou clar, un ambient familiar i social en què el castellà no és considerat ‘obligatori’ perquè deu ser la llengua ‘natural’, o sigui que no costa gaire d’imaginar què devien sentir cap a Catalunya), serà més productiu fixar-nos en els derivats del mot, que per sort són pocs. Un de ben curiós és desori, que no és sinó una alteració de l’antic desodi, ‘discòrdia’, i que malgrat aquest prefix conserva el valor negatiu que ja tenia el mot primigeni (és el mateix que passa amb desenemic, desevitar o desdividir); un altre, un puntet més exòtic, és oi, que vol dir ‘nàusea’ i el fan anar sobretot a Mallorca (generalment en plural: “La prosa d’aquest senyor em fa venir ois”). Aquest oi ha generat l’adjectiu oiós, ‘nauseabund’, igualment en ús a les Illes. I ho deixo aquí, perquè estic segur que ja podeu fer vosaltres mateixos les pertinents associacions d’idees.
