Que la realitat supera la ficció és cosa que els termes del conflicte ens confirmen dia rere dia. Les frases que excreta l’inefable ministre Fernández-Díaz, amb aquella cara de restrenyiment d’una setmana, són tan inversemblants que cap guionista de dramàtics gosaria plantar-les en un guió per por que no sonessin massa de tebeo. I en canvi ell, impertèrrit, pam!, les deixa anar: “La xiulada és una incitació a l’odi i no ha de quedar impune”. I sense que se li escapi el riure, el paio. Quin figura.
Odi és un mot de molt de rendiment en relació a l’extensió de la família, més aviat escassa: tot just nou derivats (entre els quals, això sí, un de ben bonic: oi, ‘nàusea’, que a les Illes es fa servir molt, per exemple a la frase: “Quin oi que fa, aquest ministre”, i en conseqüència l’adjectiu oiós, ‘anguniós, repulsiu’. Que no es pot negar que li escau d’allò més al personatge esmentat). És molt probable que la presència pública d’aquesta paraula hagi augmentat arran de la invenció del delicte d’incitació a l’odi, una figura jurídica que sembla feta a mida perquè l’equip que juga amb l’àrbitre a favor acusi l’altre de favoritisme.
Amb impune passa ben al contrari. Prové del verb punir, ‘castigar’, que al seu torn deriva de pena, en el sentit etimològic de ‘multa, compensació, penyora’ (el mateix de penal). La branca de punir compta amb uns quants elements que l’actualitat conjuga amb desimboltura, si més no en la prosa de telenotícies: punible, punitiu… I, per sobre de tots, impunitat, desgraciadament habitual a causa de la famosa ídem parlamentària (que potser explica el deler de tants per no deixar-se descavalcar de la vida política). Però impune és un terme culte, de significat abstrús per a molts parlants, per això la llengua col·loquial s’estima més la paràfrasi ‘sense càstig’: “Un delicte com aquest no pot quedar sense càstig”, seria el format més habitual, o fins i tot en versió afirmativa: “…s’ha de castigar”.
Si tu etzibes, enmig d’una conversa de mercat o de sobretaula, l’adjectiu impune o el substantiu punició (“Doncs jo trobo que dos partits de clausura és una punició excessiva”) et mirarien com si duguessis un empatx de Capitán Trueno. Per això, ara que el parlar de la política imita el del carrer (per no dir el de les clavegueres) i moltes senyories s’expressen com peixeteres, trobo especialment fascinant el repertori verbal del ministre dels trons. Com si realment visqués en una realitat de dues dimensions feta de bons molt bons i malvats molt malvats. I ell, no cal dir-ho, fos el Jabato.