Obrim “atris” de trobada entre creients i no creients (i 2)

Continuant la reflexió sobre la proposta del Papa Benet XVI d’obrir “una mena d’’Atri dels gentils’ on els homes puguin entrar en contacte d’alguna manera amb Déu sense conèixer-lo” (Discurs a la Cúria, Nadal 2009), us proposo de tenir diàlegs vigorosos i raonats sobre els temes de la nostra fe amb tothom, i especialment amb aquells a qui els costa la fe, però mantenen nivells bons de recerca honrada de la veritat.

Haurà de ser un espai alhora sagrat i obert a tothom; i això és important perquè mostra que la proposta del Sant Pare no és una simple invitació al diàleg, sinó que es tracta d’obrir un “espai sagrat” dins l’Església per a acollir creients i no creients i aprendre els uns dels altres. Aquest diàleg no és només entre els grans filòsofs i teòlegs, entre la gent de la gran cultura i els científics o artistes importants, sinó que passa pels “patis” més propers a nosaltres -les famílies, l’escola, els amics, els companys de treball, etc.-, on podem oferir, amb humilitat, el nostre testimoniatge i la nostra proposta de “sentit” a tots els qui ho necessiten i que ho cerquen, potser sense saber-ho. Aquesta és la preocupació pastoral del Papa que hem de fer també nostra. Hem de fer-nos conscients que, quan es parla d’evangelització, els no creients se senten molestos perquè poden veure’s reduïts a mers objectes de l’acció evangelitzadora i no volen tampoc renunciar a la seva llibertat de pensament.

Al llarg de la història hi ha hagut moltes iniciatives de l’Església encaminades a trobar punts en comú amb les persones que no professen cap religió, o que es declaren agnòstics o atees, des que Pau VI, recollint l’esperit del Concili Vaticà II, va instituir el Consell Pontifici per al Diàleg amb els No Creients. Ara, potser per primer cop en molt de temps, es podrien donar les condicions per a construir un marc de diàleg no llastrat per cap ideologia, i per això cal que agnòstics i creients estiguem oberts i mostrem una bona disponibilitat per a assolir vies de diàleg, ja que ens necessitem mútuament, i perquè els cristians no ens podem acontentar amb creure, sinó que hem d’estar disposats a conèixer Déu més profundament a través del diàleg amb els altres, especialment els crítics amb la fe, i hem de conèixer millor els continguts de la nostra fe catòlica i saber-los raonar per a un que no els coneix o no hi creu.

Sovint trobem confrontació entre la tradició cristiana i la societat contemporània, i d’aquí la dificultat de la possibilitat immediata d’un diàleg serè i constructiu entre creients i no creients, perquè, ens topem amb actituds fonamentalistes, tant per part dels qui s’emparen en la religió per negar la realitat, com per part dels antireligiosos, que de vegades arriben a ser tan dominants que ni tan sols tenen consciència de ser-ne. Això es veu sobretot en alguns temes com avortament, eutanàsia o determinades qüestions bioètiques. La proposta de Benet XVI d’obrir espais i “patis” més concrets de diàleg entre creients i no creients reclama de nosaltres sortir a l’encontre dels germans que no creuen, amb saviesa, estimant la nostra pròpia identitat i sabent-la defensar i oferir amb argumentació i sobretot amb vivències i testimoniatge convençut i convincent. I també ens reclama paciència, espera del moment oportú, pregària, humilitat i sobretot amor a l’altre. Crist ens fa confiança perquè donem testimoni d’Ell. Només per la força de l’Esperit podrem sortir-los a l’encontre amb gestos acollidors i amb humil convenciment missioner.