El nyap, quina paradoxa! Un terme tan bonic, amb una sonoritat tan diàfana, tan esclatant, i que en canvi vulgui dir tot el contrari… I tanmateix, el que és estrany no és aquest contrasentit (al capdavall, contra gustos no hi ha res escrit) sinó la seva existència mateixa: essent com és un mot onomatopeic, com pot ser que algú trobés que aquests tres fonemes evocaven la idea de patafi, bunyol, rave o pastitxo?

Per definició les paraules onomatopeiques intenten representar el so de l’acció o estat que designen, com per exemple patacada, llufa o parrup. O, per esmentar-ne uns quants que comencen amb el mateix so que nyap: nyigui-nyogui, nyeu-nyeu, nyonya, nyicris. Tots ens evoquen amb més o menys encert el soroll o la persona que descriuen, i en canvi nyap… També hi ha diccionaris antics que li atribueixen el significat de ‘taca’, però això encara ens ajuda menys, perquè ni tan sols la idea d’esquitx que pot tacar sembla representable amb aquest so.

De tota manera, el veritable problema no és aquest. Això rai. El mal de nyap és que no té cap derivat, de manera que si convinguéssim, amb Miquel Iceta, que la pregunta de la consulta és un nyap, o amb Víctor Alexandre que el que sí que és un nyap és la proposta del nou secretari socialista, com n’hem de definir l’autor? Un nyapaire, un clavanyaps? I, per extensió, com qualifiquem els treballadors que fan la feina malament per sistema, aquests que ara adjectivem bàrbarament com a txapusseros? Ens hem de conformar amb potiners, perquè barroers i graponers no volen dir exactament el mateix i maldestres no és prou col·loquial. Bunyolers no sé si fóra una bona alternativa, però ara com ara no existeix.

El diccionari té una proposta molt més senzilla del que ens pensem i que podria funcionar. Es tracta d’un mot gairebé desconegut però en canvi d’allò més familiar perquè l’hem sentit mil vegades incrustat en un verb: empastifar. És un derivat de pasta més el sufix –if/a, el que trobem a enganyifa o espellifar i que suggereix la idea de cosa mal feta, rebregada o improcedent. Doncs bé, aquest és el nostre home, el pastifa: “Aquell pastifa de l’electricista ens ha deixat la insta·lalació a mig fer”, “Noia, aquest embolic de papers no hi ha qui l’entengui: quina pastifa que estàs feta!” Ara només es tracta d’incorporar-lo al propi repertori i no descuidar-se la màxima: el primer cop sona estrany, el segon menys i al tercer ja et sembla que ho has dit tota la vida.

Per qui ho necessiti, podem començar amb un exercici per a la primera ocasió que se’ns presenti: “Aquests en Navarro i l’Iceta, quin parell de pastifes: goita com han deixat el partit!”