La filòloga i escriptora Núria Martí Constans (Calella, 1966) ha publicat aquest any passat ‘Demà tindrem sort‘ (Curbet Edicions, 2018), un llibre editat amb el suport d’Òmnium Gironès. L’obra novel·la la història real de Joan Pacheco, una persona que l’any 1939 era un nen de 8 anys que es va veure obligat a travessar la frontera francesa, acompanyat per la seva mare i el seu germà petit, juntament amb els milers de persones que van anar cap a l’exili en acabar la Guerra Civil. Per escriure el llibre, l’autora ha comptat amb el testimoni directe de Joan Pacheco, que actualment és un avi de 87 anys.
Com es va gestar ‘Demà tindrem sort’?
Tot va començar el dia dels Premis Bertrana de Girona. Jo hi era com a membre del jurat del Premi Ramon Muntaner. Al sopar posterior a l’acte, el president d’Òmnium Gironès, Sergi Font, em va fer la proposta de recollir el testimoniatge d’un avi que havia passat la frontera essent un nen i que havia viscut un llarg exili a França. Al cap d’un temps, vam començar les trobades a casa d’en Joan Pacheco, el nen que ara és avi, per recollir informació. El llibre és el resultat de tot el que en Joan m’ha explicat en aquestes trobades i de tot un procés de documentació.
Per què vau escollir les vivències de Joan Pacheco?
Ricard Martorano, d’Òmnium Gironès, coneixia l’odissea d’en Joan. Òmnium Cultural vetlla per la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i el nostre país, i l’entitat va creure oportú recollir l’experiència d’en Joan per contribuir a la recuperació de la memòria històrica.
Com recorda en Joan aquells temps tan difícils?
En Joan Pacheco té molt bona memòria i recorda el seu passat amb noms i cognoms. És un home serè, que explica tot el que va viure d’una manera que fa que vulguis sentir-ne més. La història comença quan Girona és bombardejada i la família decideix marxar a França. El pare, però, encara està mobilitzat i, un cop ha acompanyat la dona i els dos fills a la Vajol amb cotxe, torna a la ciutat per continuar la lluita en els últims dies de la guerra. En Joan diu que ho recorda bé –tot i que en aquesta primera part de la història és on he necessitat més documentació– perquè aquells fets el van marcar per sempre.
A quines fonts vau recórrer?
Vaig fer cerca a biblioteques i a la xarxa, tant de textos com d’imatges. El lector trobarà una bibliografia al final del llibre. D’alguna manera, també vaig fer treball de camp: vaig visitar alguns llocs de la Catalunya Nord i d’Occitània, encara que ja hi havia estat: Argelers, Ribesaltes, Carcassona, Bram… Necessitava veure els escenaris de la història. Al Pont Rouge vaig trobar un amic d’en Joan, avi com ell, que em va explicar unes quantes coses útils per al llibre també.
El moment més dur va ser quan van haver de viure la França ocupada pels nazis?
Tota la fugida i l’exili posterior és prou dur. La primera part del llibre, que narra la sortida a correcuita de Girona, el pas de la ratlla i els primers dies a França, és la més dramàtica. És veritat que, mesos després, la mare i els dos fills han de travessar la línia de demarcació controlada pels alemanys entre la França ocupada i la França “lliure” i això comporta una gran tensió. Són unes vivències dramàtiques, sí. Però no melodramàtiques. La mare d’en Joan tenia una voluntat de ferro que la feia tirar sempre endavant. Ell ha heretat aquest caràcter.
També, la història desprèn un cert grau d’optimisme i esperança.
Això és perquè els protagonistes sempre lluiten per sortir-se’n. Confien en el futur malgrat la por, la gana, les guerres… El discurs d’en Joan té aquest to, per això és també el to del llibre. Perquè la veu del narrador és la veu d’en Joan i l’objectiu és que el lector “senti” en Joan quan llegeixi. D’aquest esperit de lluita i de confiança en la vida, neix també el títol, ‘Demà tindrem sort’.
Quin tret diferencial aporta el teu llibre a la Memòria històrica?
La història d’en Joan és petita. Segur que a cada casa hi ha una història de guerra, només s’ha de gratar una mica perquè surti. Però justament són aquestes petites històries les que ens ajuden a entendre la Història amb majúscules. Perquè ens són properes i les escoltem de viva veu. En aquest cas, a més, la família viu una sèrie de circumstàncies prou excepcionals quan aconsegueixen escapar del control francès.
Què t’ha aportat aquesta nova experiència literària?
Ha estat molt enriquidor poder escoltar el testimoniatge d’en Joan. Moltes persones que han viscut la guerra o la llarga postguerra no han gosat parlar per molts motius: por, dolor, vergonya… Ell ha decidit parlar i això fa que puguem saber. No saber fa patir molt. La meva feina va ser escriure la història amb els recursos literaris que conec, però si tenim el llibre a les mans, és perquè al darrere hi ha hagut moltes complicitats. I això és fantàstic.
Per Ramón Texidó / AMIC
