L’escriptora Núria Martí Constans (Calella, 1966) ha publicat aquest any ‘Espècies invasores. Vint-i-dos contes mortals’ (Curbet Edicions 2016). El seu vuitè llibre, i tercer recull de relats, és un retrat de les relacions i el costat fosc dels éssers humans.

Per què has decidit apostar de nou per un recull de relats?
El conte literari és un gènere que m’agrada molt per la concentració narrativa que té. Em diverteix explicar una situació d’una manera tan intensa i sobretot buscar un gir final que em satisfaci amb la intenció de sorprendre el lector. De fet, potser és perquè sóc impacient per naturalesa i la idea d’oferir una història que es pugui llegir d’un sol cop em sembla molt atractiva.

Què t’aporta el relat curt en relació a una novel·la completa?
Són dos gèneres diferents, tant pel que hi ofereix l’escriptor com pel que hi busca el lector. Al conte, la impressió de present és bàsica. Passa alguna cosa ara. Això fa que la narració sigui molt viva. M’agrada, aquesta vivor. De passada, escriure contes curts em permet tenir la sensació d’haver enllestit cada vegada que n’acabo un i em dóna la llibertat de desconnectar una mica fins que començo el següent. Només una mica. No em sento tan esclava com quan faig novel·la.

En aquesta ocasió, a més, has enllaçat els relats de dos de dos.
Sí. Això vol dir que el lector trobarà personatges del primer conte en el segon. A vegades el segon és una continuació de la primera història i a vegades ambdós relats només tenen un fil de connexió, però sempre s’interrelacionen i donen informació extra al lector. En alguns casos, això m’ha permès fer dos girs en una mateixa història. Si fent-ne un m’ho passo bé, fer-ne dos és una festa!

Una festa que, a més, inclou referències musicals.
Sí. També he jugat a incloure una banda sonora al llibre perquè encapçalo cada primer conte amb una citació de la lletra d’una cançó. Seria genial que el lector escoltés la cançó abans o després de llegir el relat, perquè hi ha una relació.

En el pròleg, l’escriptora gironina Mar Bosch els defineix com a ‘contes mortalment divertits’.
És que molts ho són! (Riu). No sé si són per morir-s’hi de riure, però sí que hi ha cert humor negre. La ironia fa que allò que expliques sigui el doble d’incisiu. Rebla el clau. Com a lectora, admiro l’ús de la ironia en literatura. Penso en Monzó, per exemple. També és veritat que, sense sentits figurats, són contes mortals perquè a la majoria, d’una manera o altra, hi apareix la mort.

Aquest retrat del costat fosc de l’ésser humà, té també un costat més clar?
Poques vegades. M’atrau la foscor de la naturalesa humana i al llibre retrato relacions humanes amb un bon grau de traïcions, obsessions malaltisses, pors, autoenganys, maldats i misèries.

Com abordes les gairebé inevitables invasions dels espais personals en una relació?
Estiro el fil i creuo el límit. Parlo de relacions entre pares i filles, mares i fills, entre germans, cosins, entre amants, veïns, entre amigues… Els personatges dels contes volen aparentar normalitat, però la processó va per dins. N’hi ha que encara ho ignoren, però tots tenen alguna cosa a l’essència que els tortura.

Per què els teus protagonistes solen ser persones normals i corrents?
Perquè parlo de nosaltres, dels humans. No m’invento herois fabulosos ni malvats amb súper poders. Parlo de tu, del teu veí, del teu parent. L’esperit humà mai és del tot blanc o del tot negre. Vull mostrar aquesta ambigüitat i la tendència de la nostra espècie cap a la negror, sigui matisada o finalment absoluta.

Què busques amb els girs finals inesperats?
Busco el somriure del lector. Que rellegeixi això o allò per veure si lliga. Que hi pensi una estona. I que després tingui ganes de llegir el conte següent. Sóc ambiciosa! (Riu). Quan sóc més feliç és quan destapo secrets que jo coneixia i el lector no, perquè durant tot el conte tinc unes ganes boges de xerrar-los.

Com vas viure les signatures del teu llibre en el darrer Sant Jordi?
Va ser un dia amb sensacions agredolces. Al matí feia un sol resplendent a Girona i va ser un no parar de firmar. El contacte amb els lectors m’agrada molt i va ser fantàstic. A la tarda ens va ploure. Tota la Rambla regalimant d’aigua, les parades amb els llibres tapats amb plàstics, els llibreters amb el cabell xop… Sort que ens vam aixoplugar a la Llibreria 22.

Ja tens en ment el teu novè llibre?
És una pregunta terrible, terrible. Molt fosca! (Riu més). No puc parar mai de pensar en l’escriptura i per tant, d’idees n’hi ha sempre. Les anoto en una llibreta, però això no vol dir que els projectes es facin realitat. Em sembla, però, que amb Espècies invasores he tancat un cicle. Són els contes més personals de tots, els més íntims. I tres reculls de relats, déu n’hi do. Ves que ara no em vagui de tornar a fer una novel·la.

Per Entrevista: Ramon Texidó | Fotos: Jordi Masmiquel / AMIC