Nul·litat

Ja fa dies (dos anys, concretament) que ens vam mirar una mica de prop la partícula adverbial no, arran de la (proverbial) tossuderia de Rajoy a brandar-la com a única resposta possible al sobiranisme. I una de les coses que vam aprendre és que, d’entre els pocs derivats de l’arcaic ne oinon, n’hi havia dos d’estretament relacionats, en tant que veu activa i passiva del mateix fet: anul·lació i nul·litat. El primer substantiu porta més adherida la idea de moviment, d’acció, perquè prové d’un verb, anul·lar, mentre que el segon transmet un concepte més estable, més immutable. Així, no es el mateix dir, per exemple, “estan en procés d’anul·lació matrimonial” que no pas “els han concedit la nul·litat matrimonial”. L’anul·lació (d’un compromís, d’una resolució, d’un gol) sembla un fet a l’abast de qualsevol autoritat més o menys terrena, mentre que la nul·litat (d’un casament, d’un testament) es col·loca en aquell llimb inabastable on només són admesos els escollits: notaris, cúria romana i altres instàncies més a prop del cel que no de la terra.
    Per això no m’ha sorprès gaire el titular de la setmana passada on el govern en funcions reclamava al Tribunal Constitucional la “nul·litat” de les resolucions independentistes. I no m’ha sorprès no tant pel primer element (el TC, que per a la dreta espanyola, efectivament, és com una mena d’instància elevada que segurament té línia directa amb el despatx franquista on es va dictaminar que Espanya era “una unidad de destino en lo universal”) com pel segon, és a dir, les resolucions del Parlament de Catalunya. És obvi que per a ells la cambra catalana no té res de superior, ans al contrari; llavors, si recorren a aquests termes tan infreqüents (el santcristo gros del repertori verbal) és que comencen a adonar-se que tot plegat és més seriós del que es pensaven. No sóc el primer de dir-ho, ja ho sé; de fet, a partir de la declaració del 27S i les imputacions de polítics catalans de primer rang, molts opinadors han constatat que la mirada castellana sobre el conflicte ha començat a modificar-se per efecte de la por, de la presa de consciència que l’enemic no és tan poqueta cosa com volien creure. Però si ho tret a col·lació és perquè estic segur que l’inconscient els ha traït i han pretès atribuir al bàndol contrari la càrrega ofensiva, de menysteniment, que conté el concepte de nul·litat, un insult d’aspecte elegant però de gran eficàcia moral. Perquè quan no et queda altra sortida que insultar vol dir que ja has perdut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada