Sóc un dels catalans que sempre va tenir una certa consideració respecte a Jordi Pujol. Crec que poques vegades vaig votar la seva formació política i durant anys havia sentit tant rum rum sobre els negocis de la seva parentela que vaig assumir que ell era honest però la resta del clan era la cova d’Ali Baba. Per això, pertanyo al 70% dels catalans (segons una enquesta) que va quedar sorprès quan el pare fundador de Convergència i gran líder de la Generalitat va confessar que havia amagat diners al país on resideixo, a Andorra. Després s’han anat veient les inconsistències d’aquesta versió i comença a aflorar la certesa moral que a Convergència Democràtica hi havia una trama criminal que barrejava la política amb els negocis bruts, a canvi de comissions sovint. I també a Unió Democràtica. Una trama que també ha funcionat al Partit Socialista Espanyol i al PP. Bàsicament: als partits polítics que van tocar o toquen poder. Com a resident a Andorra, vaig voler preguntar a un polític d’aquest país que pensava de l’escàndol dels Pujol i somrient em va portar al seu despatx on em va ensenyar la col·lecció de llibres de la fundació de l’expresident català que li havia tramès. Eren llibres que parlaven sobre la importància dels valors i de l’ètica. Uns sermons moralitzadors preciosos. I enviats per algú que havia confessat que havia enganyat a la seva població sobre la necessitat de no defraudar a Hisenda, per exemple, i altres coses. Fantàstic, vaig pensar. I jo vaig constatar que el personatge que es pensa molta gent que sóc jo: un cínic descregut i increïblement escèptic, en aquest cas havia resultat ser un ingenu. Per cert, com a periodista vaig entrevistar a Jordi Pujol dos cops i sí, a mi també em va clavar diversos rotllos sobre la importància dels valors i de la moral, entre altres coses. Sí, ell.
Sóc un de molts ciutadans espanyols que vaig simpatitzar amb l’exvicepresident espanyol Rodrigo Rato. La seva solvència aparent com a responsable de l’àmbit econòmic, la seva seriositat i al mateix temps humor em van captivar. I també a la seva oposició al sinistre José Maria Aznar i el que em va semblar oposició a la participació a la guerra de l’Irak. A més, em va fer molt més simpàtic el personatge el fet que fos un assidu practicant del ioga i, per tant, influït per la filosofia oriental. D’un home així que, a més era ric de naixement, es podia pensar que hauria estat partícip en una o diverses trames corruptes? Ni pensar-ho. Doncs tot sembla indicar que sí. I potser un dels motius pels quals em va caure simpàtic: el fet que Aznar no el volgués com a successor per massa independent i centrista em va enterbolir. Potser, només potser, Aznar no el va voler com a successor per això i perquè s’olorava el que podia passar. Hi ha altres mites que se m’han caigut? Sí, però aquests són força rellevants. Potser el que està passant és que durant la transició espanyola els partits polítics necessitaven un finançament que només es podia assolir amb comportaments irregulars i una cosa va portar a l’altra. Segurament, és així. Però també passa que l’estat acostuma a pervertir com diuen els liberals però tampoc és cert com diuen aquests que la solució sigui el mercat. Simplement, perquè sempre i a totes parts hi ha una porta giratòria entre el poder polític i el poder econòmic. I el capitalisme d’amiguets és realment l’únic que existeix. Certament, a Nord-Amèrica i al nord d’Europa d’una forma molt més sofisticada i atenuada que a la resta del món. I comprendre, realment, això és una cosa que, curiosament, crec que molts hem començat a fer gràcies al trencament del mite Pujol i del mite Rato. La realitat és dura i amarga, sí, però no podem defugir-la i tard o d’hora s’acaba imposant. I llavors arriba el moment de construir nous i millors mites…fins la propera.
