Aquestes distincions que ara esquematitzo de manera tan pedestre, no cal dir-ho, han estat convenientment teoritzades i desenvolupades per la lingüística, especialment arran de la introducció del concepte de punt de vista, que és bàsic; per posar un exemple entenedor, així com en català central només tenim dues formes del demostratiu (aquest/a i aquell/a), en valencià en tenen tres (este/a, eixe/a i aquell/a), cosa que implica una distinció més afinada.

Però ara no volia parlar de subtileses interlocutòries sinó, ja ho he dit, de transformació històrica. La gràcia de l’article llatí ille, illa és que, a través d’una evolució fonètica fàcil d’imaginar, va acabar generant un dels termes de més rendiment de la llengua, l’article determinat: el/la o lo/la. Que, si ho vols mirar simbòlicament, és com passar de la fortalesa d’un pronom personal a l’anonimat d’un article. Dit amb cruesa de western: jo i tu som els protagonistes perquè apareixem en pantalla, però ell, que sabem que existeix però vés a saber on para, és tan insignificant que es pot convertir en un el, pot passar de designar una persona a un objecte qualsevol.

I tanmateix, la despersonalització no s’acaba aquí. Ille/a era un radical tan potent que, tot desviant-se per altres cursos semàntics, va penetrar en el territori de l’adverbi per donar peu a allà (i posteriorment a allí), i consecutivament a les seves formes evolucionades: dellà i enllà. Fins i tot, i aquí ja entrem en l’àmbit del pintoresc, va engendrar l’adverbi allèn, una extravagància que només la grandiloqüència de determinada poesia castellana s’atrevia a engaltar (“allende los mares”) i que significa ‘d’allà’. Ara bé, la màxima arrissamenta del ris l’ateny la forma neutra illud, que en català també va prendre aspecte pronominal, allò. Per què dic que és la màxima arrissamenta? Doncs perquè és d’aquesta partícula d’on sorgeix una de les formes lèxiques més subtils amb què la llengua catalana ha contribuït a la civilització humana: dallonses.

Tothom qui ha provat d’explicar el significat d’aquest terme (i del seu germà bessó daixonses, daixona en mallorquí) a un foraster ja sap a què em refereixo. Si tot plegat prové, en última instància, del pronom personal de tercera persona, no és estrany que la formulació mental que pren la nostra indignació davant l’enèsim episodi del conflicte, davant l’enèsima agressió d’ells, sigui una sintètica però entenedora “Quins dallonses!”