Els que patim de fibromiàlgia, ja sigui primària o secundària, lleu, moderada o severa; els símptomes per a cada persona poden arribar a ser intolerables, perquè quan es tracta de dolor crònic, l’escala de dolor és subjectiva, ja que el llindar de tolerància al dolor és particular de cada persona. Per tant, les persones amb fibromiàlgia lleu o moderada poden sentir que s’està morint de dolor, tant o més que una persona amb fibromiàlgia severa. És important tenir aquests conceptes clars, i encara que estiguem segurs que uns casos poden ser més greus que altres, mai establir comparacions entre els nostres malestars i els malestars aliens, perquè això podria ajudar-te a sentir pitjor amb justificació, però, no ajuda a sentir millor a l’altra persona.

És difícil fer-li entendre als altres quant m’afecta el fred. És impossible per a mi entrar en calor, sense importar quant m’abrigui. No suporto ni un ventilador, ni parlar de l’aire condicionat. A l’hivern, sortir del llit és una tortura, i els que em visiten diuen que la meva casa està feta “un forn”, mentre que jo segueixo gelada.

La fibromiàlgia primària és aquella que es presenta per si sola, mentre que la fibromiàlgia secundària, com la que jo tinc, és aquella que acompanya una altra malaltia, generalment de tipus autoimmune o de dolor crònic. Sembla evident que el segon cas sona pitjor, ja que es té malestar i dolor provinent de 2 o 3 condicions diferents.

Freqüentment la gent creu que la fibromiàlgia i la fatiga crònica són la mateixa cosa, i en molts casos pensen que són malalties mentals o que depenen de la voluntat de la persona. Per a mi, la similitud més important entre totes dues, és que cap de les dues és visualment perceptible pels altres. De fet hi ha moltes similituds en alguns símptomes, però també hi ha moltes diferències.

Jo personalment, us puc dir, que tinc dues i una cadena de malalties, que van sortint a causa d’elles. El que sí que queda clar és que el dolor se m’ha localitzat en 18 punts diferents i que no és sempre al mateix lloc, ni amb la mateixa freqüència, ni amb la mateixa intensitat; els punts de dolor varien d’un dia per l’altre.

Els més importants són el dolor i l’esgotament, que se sent, L’estrès físic pot tenir el mateix efecte que l’estrès emocional en les persones amb fibromiàlgia. Podem patir fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica alhora, sobretot la fatiga crònica sol ser la primera fase de la fibromiàlgia causant extrema fatiga, encara que són malalties de caràcter limitant tant física com mentalment.

Sé que no he desanimar-me, ser constant sobre els tractaments que el metge em digui i sobretot mirar al futur amb optimisme ja que l’estat d’ànim, em produeix, molt més dolor etc, i juga un paper importantíssim.

La fibromiàlgia és una malaltia, no es detecta mitjançant radiografia o anàlisi, les persones que presenten aquesta malaltia no tenen signes visibles, però sí uns punts, amb els quals es poden identificar, però el pacient cursa amb dolor prolongat a tot el cos i sensibilitat en articulacions, músculs, tendons i altres teixits tous, així com esgotament, que interfereix en les activitats quotidianes de la persona.

Mentre que la Síndrome de Fatiga Crònica, és un trastorn caracteritzat per una falta de força, cansament o fatiga accentuada.

El més difícil però, és haver de viure amb això.

Comptar amb el suport i la comprensió de la gent que hi ha a la teva vida pot fer que sigui molt més fàcil. Per això mai hem de dir “la meva malaltia és pitjor que la teva”, perquè encara que la fibromiàlgia és terrible i pot arribar a ser incapacitant, sempre hi haurà coses pitjors.

Sé que la lluita diària pot resultar dura i en ocasions gairebé insostenible; però cada dia el sol torna a brillar recordant-nos que la llum venç les tenebres. Aneu amb esperança! Segueix lluitant!

No us rendiu, encara som a temps d’aconseguir i començar de nou, acceptar les ombres, enterrar les pors,

I reprendre el vol. No cediu, encara que el fred cremi, tot i que la por mossegui, encara que el sol s’amagui o es posi, encara hi ha foc en les nostres ànimes, encara hi ha vida en els nostres somnis.

Perquè no hi ha ferides que no curin el temps.

Obrir les portes, treure els panys, abandonar les muralles que ens van protegir, viure la vida i acceptar el repte, recuperem el riure, Assagem un cant, abaixar la guàrdia i estendre les mans.

Perquè cada dia és un començament nou, perquè aquesta és l’hora i el millor moment.

Perquè no esteu soles, aquí també hi sóc jo, que us vull.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada