No us heu fixat?…

Sempre he defensat el laïcisme dels Estats perquè considero què les religions només tenen cabuda dins la part més íntima de la persona, amb el propòsit de fer-la més humana, benèvola i respectuosa amb els demés. Per a mi el laïcisme és la millor eina per a la igualtat i també la més eficaç per evitar diferencies, perquè crec que tot allò que sigui excloent, bèl·lic i mancat d’amor no pot tenir rés a veure amb valors de fe. Tinc la sensació que hem arribat a un punt tant gran de confusió que hem retrocedit uns quants segles, en el moment en  que les religions xocaven entre si perquè eren sinònim de poder i conquesta, ocasionant conflictes i cometent atrocitats en nom d’uns falsos dogmes…

El que feia temps estàvem veient  tant al nord com al sud, a França o Espanya, ja ho estem veien aquí a Andorra (al menys aquesta és la meva impressió). Els que hem coneixeu ja sabeu del meu gran respecte i tolerància per les diferències, per la qual cosa sé que no llegireu “entre línies” aquesta reflexió que només vol expressar una percepció. A lo millor els que no em coneixen es sentiran ferits i molestos, i els demano excuses perquè no és aquesta la meva intenció.

Us explico: ¿No us heu fixat que cada vegada més, en la nostra societat es percep un ambient més marcat a nivell identitari, per part- sobre tot- de dones de confessió musulmana? La meva primera pregunta és per què les dones?…

Fa anys que conec de vista a persones que formen par de la societat andorrana i ni tants sols sabia que eren musulmanes, persones a les que he vist des de petites i què, de cop i volta, me les trobo pel carrer amb un vel al cap. Això em sobta perquè realment no sé si aquesta nova aparença respon a la seva voluntat de dur-lo o bé a una imposició que va més enllà de la seva fe… M’imagino que em sobtaria de igual forma veure, una altra vegada, a monges vestides d’hàbit o a tots els capellans i frares vestits de sotana…

Aquesta percepció què, en un principi creia estava només al meu imaginari, l’he comentat amb d’altra gent amb la que hi tinc molta confiança i també s’hi han fixat.

Vull ser, i ho seguiré sent molt respectuós, com he dit al començament, amb les creences de cadascú, però sabeu que em passa? Que quan algú a qui conec des de fa anys se’m posa un signe identitari que no és comú a la societat a la que pertanyo, em sento estrany… sento com si aquesta persona, sense jo preguntar-li, em digués que no té rés a veure amb mi, ni amb la meva terra, com si em posés un mur per marcar diferències… Em sap greu perquè jo crec que havent nascut, havent estudiat, havent viscut i havent jugat plegats, tenim moltes més coses en comú que no pas aspectes que ens puguin separar i més encara, si aquests principis son existencialistes…

Torno a demanar disculpes si amb aquesta reflexió he ferit a algú perquè no he volgut més que expressar la meva sinceritat davant d’un canvi social al que possiblement ens haurem d’acostumar i… desitjo que el vel que decideixin posar-se sigui fruit de la seva lliure elecció i què en cap cas ho sigui com a conseqüència d’una imposició que les resti llibertat…

TOTES LES NOTÍCIES