Llegeixo que el cuiner triestelat Heston Blumenthal, que oficia al britànic The Fat Duck considerat un dels millors restaurants del món, ha començat a demanar als seus clients que no facin fotografies dels seus plats i que es dediquin més a gaudir-los i menys a immortalitzar-los amb l’ajut del mòbil.

M’afanyo a mostrar el meu suport a les tesi del cuiner que, entre altres coses addueix que el plat es du a taula a la temperatura òptima i que totes aquestes maniobres no fan sinó deixar-lo refredar i, per tant, fer-li perdre qualitat.

Sense entrar en l’estricte afer dels drets d’imatge i d’autor en el que tard o d’hora haurem d’encarar si seguim entestats en convertir l’artesanat (excels però artesanat) dels nostres cuiners en una manifestació artística digna de museus i fundacions. Un repte per altra banda força difícil perquè, com aconseguim convertir uns bolets saltats en una Pietà o una bouillabaisse en una Gioconda si no és a través de la fotografia? Congelant-los? Incloent-los en resina transparent?

Però aquest no és el tema de fons. El veritable problema que denuncia Blumenthal és el papanatisme d’una part de la seva clientela que, pel que sembla, va al seu establiment més per poder presumir davant d’amics i coneguts que per gaudir de la seva cuina. I que fa fotos dels plats com, probablement, es fa selfies amb ell.

Un papanatisme que, a més, afecta als clients que volen gaudir del menjar. O a vosaltres no us molesta la taula cridanera que ha de fer saber a tothom que ha demanat llagosta o un vi de gama alta?

Potser comença a ser temps de recuperar aquella inversió –recordeu?- que molts restaurants varen fer per defensar als no fumadors aïllant-los del fum i l’olor a tabac. Reconvertint aquell espai qualificat com lliure de fum, en un espai lliure de papanates. On no et molestin els flaixos dels mòbils, les trucades del Whatsapp o els comentaris cridaners. Si ho ha fet l’AVE amb un vagó silenciós, no veig perquè els restaurants han de ser menys.