No n’hi ha prou

Podem consentir que les persones aturades majors de 40 anys, estiguin condemnades a no trobar mai més feina? Podem consentir que la joventut més preparada hagi d’emigrar per trobar feina, quan aquesta, moltes vegades es precària i fa que 2/3 dels joves emigrats tornin fracassats? Podem viure pidolant com a criats, quan podríem fer-ho com a senyors, propietaris del nostre propi destí? Aquestes i moltes altres preguntes es podrien fer els membres d’una societat esquizofrènica, incapaç de copsar la negativa realitat que l’envolta. Una societat que ha perdut la brúixola de navegar i accepta servilment ser guiada pels qui la porten cap a la precarietat i la desigualtat social de rics, cada vegada més rics, i de pobres, cada vegada més pobres.

Malauradament la gent no es fa aquestes preguntes. Fer-ho suposaria tenir d’acceptar una càrrega psicològica massa feixuga, que de cap de les maneres es vol assumir. Les persones que ens movem en el teixit associatiu, constatem una clara manca de sensibilitat crítica ciutadana, per percebre el millorable funcionament dels seus municipis, en els que els seus polítics fan i desfan, sense cap tipus d’oposició ciutadana, excepte quan les accions polítiques afecten al portal de les seves vivendes. No n’hi prou en sortir al carrer cada 11 de setembre reclamant la independència de Catalunya, com una reivindicació necessària, però no suficient, per millora la qualitat de vida d’una societat afectada per una galopant crisi econòmica i social, que ningú sap com acabarà.