Arriba el final de curs pastoral, i bastants activitats que pauten les setmanes i el curs de les nostres parròquies i de la Diòcesi ara finalitzen i en comencen de noves, vinculades al temps de vacances (formació, turisme, campaments i colònies, temps de reflexió, retorn al poble dels orígens, on molts hi tenen les seves arrels…). Mirem aquest final de curs també “amb misericòrdia”, en aquest Any jubilar. I ens podem fer nostre el lema de la Regla de Sant Benet, central en l’espiritualitat monàstica: “No desesperar mai de la misericòrdia de Déu” (RB 4,76).

No desesperem de la misericòrdia de Déu primer envers nosaltres mateixos. Hem de ser misericordiosos, assemblant-nos a Déu, i mirar amb amor el que hem servit i treballat aquest darrer any a la parròquia, sense acritud, amb afecte entranyable. Mirar-nos com ens mira Déu. Ell és fidel i continua fidel, per més que nosaltres no li haguéssim estat prou fidels, ja que Ell és “compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Aquesta misericòrdia ens portarà a la confiança i a l’abandó en mans de Déu. Ens sabem mirar com Déu ens mira?

No desesperem de la misericòrdia de Déu, perquè accedim a la veritable conversió. La vida que no es revisa, passa de llarg. Però revisada ens és mestra de millora i de conversió. Fem examen d’aquest curs viscut, veient-hi el que Déu vol que evitem, perquè no fa avançar el Regne de Déu o fins li és un impediment, i alhora per veure en què podem i hem de millorar. ¿Hem practicat les obres de misericòrdia en l’exercici del nostre servei pastoral? Hi ha hagut falles o omissions de pes?

No desesperem de la misericòrdia de Déu, per mirar els altres amb afecte, ajudant-los a créixer… per mirar les nostres pròpies famílies, la comunitat parroquial, i la nostra Església diocesana amb ulls misericordiosos, com els de la Verge Maria. Així podrem captar millor el dinamisme de l’Esperit Sant entre nosaltres. L’Església és portada per l’Esperit Sant que consola i enforteix, que dóna la santedat i la imitació de Jesucrist, que reparteix els dons i les vocacions. Ho hem de creure, i ens hem d’unir a aquest dinamisme que ens supera, amb esperit de fe i de confiada esperança.

No desesperem de la misericòrdia de Déu, per començar a programar els compromisos del nou curs. De la mirada de fe sobre el passat i el present, n’ha de sortir un compromís d’acció renovada per al futur, per al nou curs, per a la nostra vida i les nostres famílies, que inclogui tot allò que hem de millorar, i una gran disponibilitat al que Déu anirà volent de cadascú de nosaltres, de les comunitats, i de tots com a Diòcesi.

Hem de ser temples de misericòrdia. Ara que l’odi i la violència continuen destruint la comunitat humana, i creixen la por i la desconfiança dels uns envers els altres; quan tants fugen per trobar un lloc on habitar, un sentit per a la pròpia vida, i quan tanta soledat i tantes ferides bloquegen les persones… ¿què hi pot haver de més urgent que construir comunitats que siguin veritables temples de la misericòrdia de Déu? Comunitats cristianes on la misèria humana i la misericòrdia divina es puguin trobar, acollir i fecundar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada