L’enfant terrible del cinema danès i internacional Nicolas Winding Refn, ara presentat sota les inicials NWR, repeteix a Cannes després de “Only God Forfives” (2013) i “Drive” (2001), el film que el va enlairar a l’elit gràcies a la Palma al Millor Director. La seva darrera proposta a competició , la coproducció americana, francesa i danesa “The Neom Demon”, està ambientada en el món de la moda a Los Ángeles de la mà d’una nouvinguda, Jessie (Elle Fanning), on intentarà obrir-se camí triomfant com a model.

L’esteticisme i el preciosisme grandiloqüent de Refn l’ha portat en aquesta ocasió fins a l’abstracció. Sense cap mena de dubtes, arracona el seu tan asfixiant com hipnòtic barroquisme visual per una posada en escena quasi conceptual. A primer cop d’ull tot sembla gratuït i artificiós, una operació de disseny, un opulent videoclip, un spot publicitari, però crec el seu estil l’ha conduit igual a un punt de retorn però igualment atractiu i hipnòtic per la seva conjugació de superfícies llises i monocolors, habitacions buides empaperades i habitacions luxoses desprovistes de decoració. Crec que hi ha un esforç deliberat de desprendre’s de la tirania de la narració convencional per insistir en la preeminència dels colors, les habitacions buides i, sobretot, les formes geomètriques, que són el que acaben sent les diferents escenes del film.

Aquesta estètica de la desfiguració, tot i les patacades que ha rebut, trobo que s’adiu perfectament al món de la moda on està adaptada la història. La deconstrucció dels personatges arriben a la despersonalització per deixar únicament el cos, la perfecció de la forma, la model, en sintonia amb l’absolutisme dels canons de la bellesa de la passarel·la en aquesta festa de les vanitats i la disfressa, encomanant-se també a la concepció visual abstracta del film en consonància amb la tirania de les formes i les mides de les models.

La trama ambientada en el competitiu i caïnita món de la moda, que pot semblar confusa i plena de fugues oníriques, visions i digressions sense volta no solta, ens evoca històries de desig i possessió, d’enveges i traïcions, mogut pels mòbils de l’ambició i el triomf. Aquí hi juga un paper fonamental la protagonista, innocent criatura a punt de ser devorada per aquest món sense escrúpols, fràgil nina a punt de ser trencada, joguet per usar i llençar; i alhora un personatge amb un punt de maldat , sinistre, ja que gaudeix de un do natural, la seva excepcional bellesa natural, que la fa aparèixer també com una jove confiada i segura, armes de guepard per sobreviure en aquesta selva de les aparences. Fruit de tot això crec que al final resta la percepció d’un personatge dislocat, escindit, en sintonia amb aquests personatges destruïts pels somnis de grandesa de Hollywood, parlant del mateix, de la cara fosca de la lluita pel èxit, que explicaria el críptic final del film obert a la subjectivitat, en què els desitjos poden ser capaços de crear monstres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada