Després que sortís el clàssic de Robinson Crusoe, es van posar de moda les històries de naufragis, algunes d’elles basades en fets reals. Una de les més interessants és Perdut en el mar, un relat autobiogràfic del francès François-Edouard Raynal. Al 1863, el vaixell on viatjava, el Grafton, es va enfonsar a les illes Auckland, al sud de Nova Zelanda. Allà, ell i els seus companys van estar 20 mesos en una zona inhòspita i molt freda, on van sobreviure. Finalment, van aconseguir fer un bot deixant dos dels mariners en la illa i van aconseguir ajut de l’exterior. Dos mesos després, un vaixell de socors va poder salvar la resta de la tripulació. Un detall que queda clar, i que la resta dels seus companys de naufragi van confirmar, és que va ser la gran capacitat de mediació de Raynal la que va permetre mantenir la convivència entre els nàufrags i alimentar-se. Només queda dir que els dos mariners que van estar dos mesos aïllats van acabar per barallar-se i no parlar-se. Cosa que demostra que una gran capacitat de mediació personal pot ser la base d’un lideratge efectiu i marcar la diferència. Perquè què va fer Raynal per mantenir-los tranquils? Doncs va saber-los omplir el temps (també era un bon cuiner i caçador) amb lectures i jocs, entre altres coses. De fet, en la història (fictícia) de Crusoe es descriu la seva capacitat obsessiva per omplir el seu temps lliure com un dels factors de salvació personal.
Podríem deduir, doncs, que un dels grans problemes en situacions extremes és ocupar el temps i no deixar-se vèncer per la por i la desesperació. Però si anem més enllà podríem concloure que, en el fons, tots som una mena de Raynal o Crusoe. Sí, efectivament no estem en una illa deserta on podem morir si no ens espavilem. Però vivim en una societat que, amb tots els seus avantatges, ens porta a naufragis interiors. En la nostra part del món s’estan morint les velles certeses: la confiança en un Déu que donarà immortalitat en una nova vida i unes pautes morals, la confiança en un estat i/o nació que ens donarà suport i sentit i també la confiança en el progrés que portarà una economia vigorosa amb un creixement, aparentment, infinit. O el progrés que donarà la derrota del sistema vigent (per substituir-lo per què?). Totes aquestes certeses estan perdudes per molts, entre els que m’incloc, i la solució que trobem, una d’elles, és ocupar el nostre temps amb telèfons intel·ligents, internet o sèries televisives, entre altres, per no pensar en què som i què volem realment. Podríem deduir, doncs, parafrasejant una frase anterior, que un dels grans problemes en situacions quotidianes és ocupar el temps i no deixar-se vèncer per la por i la desesperació. I reflexionant sobre això, no deixo de pensar en què Raynal, després de sobreviure al naufragi a una illa deserta i tornar a la seva França natal per portar una vida rutinària, va passar a un altre naufragi. Interior. O potser no, perquè no sé què va fer posteriorment amb la seva vida però sí tinc clar que cada dia més hi ha més naufragis interiors, perquè és molt difícil encarar la nostra vida cara a cara, sense filtres.
