“Napoleón”, de Ridley Scott

El director Ridley Scott, responsable de films històrics i èpics com “1492. Conquesta del Paradís” (1997) o “Gladiator” (2000), narra a “Napoleón” l’ascens i la caiguda del militar francès Napoleó Bonaparte, coronat emperador de França i finalment defenestrat i mort en el seu exili en el rocam de Sant Elena. Aquesta notable pel·lícula d’elevat pressupost ha estat escrita pel guionista nord-americà David Scarpa i s’exhibeix en la seva versió reduïda, ja que l’original dura unes quatre hores, versió estesa que es podrà veure més endavant a la plataforma Apple Tv+ .

El director de la mítica “Blade Runner” (1982) inicia la present pel·lícula en l’època del terror de la Revolució Francesa, concretament amb la decapitació de Maria Antonieta l’any 1973 i amb el mateix Napoleó (Joaquin Phoenix) com a testimoni. Un any en el qual es cou l’èxit de la carrera militar de Napoleó, concretament, en la presa de la fortalesa de Toló en mans de les tropes angleses. Un ascens meteòric que desemboca en la seva coronació com Emperador de França el 1804 i l’inici d’una vida de victòries èpiques arreu, com la batalla d’Austerlitz de l’any següent. Un moment cinematogràfic privilegiat que es resol amb l’acorralament de les tropes enemigues damunt d’un llac glaçat, la seva tomba.

A part de les llums del seu regnat també hi ha lloc per a les ombres com sonades desfetes militars, cas de la campanya russa de 1812 després de la conquesta de Moscú, una ciutat buidada que els mateixos moscovites incendiaran. Coincidint amb el setge de França per diferents exèrcits es força la seva abdicació i exili a l’illa d’Elba el 1814. Un parèntesi que conclou amb la fugida del seu retir al cap de deu mesos, amb un petit destacament militar, i que porta Napoleó de nou a la palestra política i a recuperar el tron, renaixent de les seves cendres.

Un film sobre un estratega militar que es conclou amb la seva derrota en la cèlebre batalla de Waterloo contra tropes angleses, comandades pel Duc de Wellington, i prussianes. És inevitable remembrar com aquesta batalla fou reproduïda en tota la seva espectacularitat i detall en la superproducció Italo-russa de Dino de Laurentis, “Waterloo” (1970) de Sergey Bondarchuc, on Christopher Plummer interpretava al general anglès i Rod Steiger donava vida al vençut Napoleó. I si recordem efemèrides cinematogràfiques, no podem obviar la megalòmana “Nepoléon” (1927) d’Abel Gance, una fita cinematogràfica sense parangó, que conclou amb el seu ascens al poder i la seva campanya d’expansió militar europea per a estendre la Revolució Francesa fronteres enllà.

Però, la pel·lícula d’Scott s’ocupa amb extensió de l’addictiva relació sentimental de Napoleó amb l’aristocràtica Josefina de Beauharnais (Vanessa Kirby), vídua d’una víctima de la repressió de la Revolució Francesa, l’únic i absolut amor veritable. Una unió indestriable tot i el hàndicap de la incapacitat de Josefina per a engendrar un hereu a Napoleó, fet que desestabilitza el seu regnat. Episodis d’una relació intensa i tempestuosa que permet esbossar la personalitat íntima de Napoleó, un gos faldiller de Josefina, un home de comportament infantil i ridícul però també juganer, lúdic i lúbric.

Més enllà de la inevitable controvèrsia pel rigor històric, de l’aproximació desconstructiva i desmitificadora de la figura del Napoleó més casolà o una evident dispersió i desequilibri general, cal constatar inequívocament que ens trobem davant d’una gran, atractiva i valuosa pel·lícula que ofereix, abastament, espectacle i èpica, melodrama i romanticisme, història i política. En definitiva, una proposta per a gaudir.

TOTES LES NOTÍCIES