“Musarañas” del tàndem format per Juanfer Andrés i Esteban Roel és la primera producció del cineasta basc Àlex de la Iglesia, tot un expert en la comèdia grotesca fantàstica i terrorífica. La seva estrena ens arriba maliciosament enmig de les festes nadalenques després de deixar-nos bones sensacions en la seva presentació pública en el marc del Festival de Sitges.

“Musarañas” és la història de dues germanes en els anys foscos del franquisme. La germana gran, Montse (Macarena Gómez), viu reclosa al seu pis madrileny i no pot afrontar travessar el llindar de casa ja que li agafen atacs d’agorafòbia. El que passa és que Montse fa gala d’una educació religiosa puritana i castradora, viu sota l’ombra amenaçadora del pare desaparegut i s’ha hagut de fer càrrec de la seva germana petita (Nàdia de Santiago) després de la mort de la mare en el part. Aquest fràgil ordre s’esmicola del tot el dia que el jove veí Carlos (Hugo Silva) cau per les escales i Montse l’acull a casa per cuidar-lo fins a límits insospitats.

Aquesta pel·lícula és un perfecte exponent de tota una tradició de la tragicomèdia espanyola lligada al grotesc i l’esperpent amb un humor negre demolidor. S’intueix tot l’esperit tràgic i dramàtic d’una història de tons costumistes del franquisme més sòrdid de la mà de tèrbols secrets d’infàncies oprobioses.

Més enllà d’aquesta filiació hispànica, no cal dir que el tema de la retenció amistosa transformada en segrest infernal ens recorda molt a la dona psicòpata de “Misery” (1990, Rob Reiner) capaç d’infligir els càstigs més atroços al seu escriptor predilecte hostatjat. D’altra banda, l’univers malaltís i degenerat de tot plegat ens transporta també fins al gran guinyol tortuós i estripat en l’entorn domèstic de “¿Qué fue de Baby Jane?” (1962, Robert Aldrich)