De la mateixa manera que el pantumaca ha conquistat les cartes dels restaurants de Madrid, els Mossos han conquerit els informatius. I no em refereixo a les seves actuacions controvertides arrestant batllesses. Els butlletins de canals radiofònics i televisius espanyols parlen de “mosos” (n’hi ha que fins i tot proven de dir-ho a la catalana, “los Mosus”), cosa que confirma definitivament la peculiaritat de la policia catalana. Els dirigents de la institució, em consta, preferirien ser també en això un cos com qualsevol altre i dir-se Policia de Catalunya (que, oficialment, ja se’n diuen), però temo que tenen mala peça al teler. La demoninació popular va començar a arrelar el dia que, per comoditat informativa, es va desprendre de la segona part del sintagma, ‘d’esquadra’, de manera que per a tota aquella part de la població que els veia com un element folklòric amb faixa i espardenyes van començar a ser nominalment assimilables. Els castellans (i ara també la nova emigració) els anomenen de les dues mateixes maneres que vèiem: adaptats (mosos) o reproduint-ne la pronúncia del català estàndard ([los] mosus).
    El més curiós del cas és que, malgrat el lloc comú, l’origen d’aquesta denominació no té res de catalanesc, perquè es tracta d’un mot d’importació. Hi ha fonts que en situen l’origen en el llatí musteu (‘tendre, jove’) i altres en el basc motz (‘motxo, rapat’, que s’aplicava als nens pel costum que hi havia de fer-los anar amb el cabell molt curt). Tant en un cas com en l’altre, això sí, el català l’hauria pres després de passar pel castellà.
    Ara, si bé en matèria de creació de marca la difusió de mossos ha estat un èxit, des del punt de vista de la diversitat lèxica és tot el contrari. El significat tradicional de ‘noi gran, xicot o minyó’ ja només perviu en la parla dels més grans de cinquanta (el de ‘fadrí, solter’ poder s’ha extingit i tot), i potser no a tot arreu. Reclòs, doncs, a l’àmbit professional (mosso de magatzem, d’hostal, de quadres), el pobre mosso malsuporta la pressió del seu homònim policial. I encara pitjor és la situació de la seva companya, la mossa. Primer, perquè, en tractar-se de feines tradicionalment masculines, de mosses de magatzem, de quadres i altres per l’estil no n’existeixen. Visibilitat zero, que dirien ara. Però sobretot perquè en aquests temps d’importació massiva d’estrangerismes, la mossa anava de primera (“No badis, tu, goita quin tros de mossa!”) per proposar com a alternativa a pibons, ties ixurris. Llàstima que ara duguin totes uniforme.