Massa persones han mort en aquesta pandèmia. Sempre sembla una cosa llunyana. Aquest fet es va convertir en molt pròxim quan vaig passar per l’UCI de la qual no esperaven que sortís. Més a prop m’ha tocat ara amb la mort d’una persona, el més semblant a un segon pare. Està sent molt dolorós per a mi i els meus fills, no fa falta dir com ho és per a la seva dona i la seva filla.

Dol perdre als éssers estimats. Per a totes aquestes persones que pateixen la perduda d’algú vull donar dues fórmules que a mi em van ajudar molt quan va morir el meu pare.

Quan va morir vaig voler veure’l en el tanatori i recordo que la persona responsable em va comentar: “No t’ho aconsello perquè serà l’última imatge que veuràs d’ell i no se’t podrà esborrar”. Vaig voler veure’l de totes maneres, gràcies a les seves paraules immediatament després em vaig dedicar durant molts dies a mirar una foto seva en el qual se’l veia molt feliç. Aquesta és la imatge que ara sempre em ve a la ment quan el recordo.

La segona va ser una reflexió a la qual vaig arribar sol. Durant molts dies ho vaig passar malament i no podia aixecar-me del dolor de la seva perduda. No deixava de pensar que no era el moment. Després vaig estar pensant: Quan seria un bon moment? La resposta era senzilla: “Mai“. Llavors vaig comprendre que això era impossible i m’alleuja entendre que la vida és així.

Només dir, que mentre recordes a algú, mai mor.

Tots els articles a www.juanjuncosa.com.