Montserrat Cornelles i Pujol va néixer a L’Hospitalet de Llobregat però ja fa temps que viu i treballa a Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat). Es va llicenciar en Filologia Catalana i, un cop acabada la carrera, va guanyar les oposicions a càtedra de Llengua i Literatura Catalanes a l’ensenyament secundari. Des de molt jove, doncs, es dedica a la docència. Es va donar a conèixer com a escriptora guanyant el Premi Recull de Narrativa l’any 1996, amb l’obra titulada “Punt de cadeneta”, que es va publicar l’any següent. El 2002 va guanyar el Premi de Narrativa de l’Ajuntament de Calldetenes amb l’obra “Leandre i altres narracions”, també publicada. Ha estat guanyadora d’altres premis de relats breus, publicats en edicions col·lectives.

Quan vas començar a escriure, Montserrat?

No ho sé… ni me’n recordo. A l’escola, la meva mestra em deia sovint que escrivia molt bé. De joveneta, quan vaig començar a sortir amb un grup d’amigues, pel seu sant o pel seu aniversari jo els regalava una narració que m’havia inventat. Els la ficava dins d’un sobre gros i au! No els podia regalar res més. Quan l’havien llegida, sempre em deien que els havia agradat molt. Vés a saber, potser ho deien per fer-me contenta…

 

I ja mai més no vas parar d’escriure?

Sí, i tant que vaig parar, i tant! Quan vaig fer el batxillerat i després, amb la carrera, vaig descobrir què era la literatura de debò. Va ser una època en què llegia i llegia i llegia… i cada vegada estava més bocabadada amb els grans autors. Marededéu, com en saben!, pensava. I això em va paralitzar durant molt de temps.

 

Per què?

Perquè em vaig adonar que el que jo escrivia s’assemblava, només s’assemblava de molt lluny, al que havia escrit la Mercè Rodoreda, o en Pere Calders, per citar només dos exemples. I no m’agradava perquè és impossible imitar els grans autors. Bé, sí que es pot fer… però no et surt altra cosa que mediocritat. Costa molt, molt, trobar una veu pròpia, allò que alguns anomenen estil.

 

Com el vas aconseguir, doncs, el teu estil? Perquè a la teva primera obra “Punt de cadeneta” ja s’hi percep una manera molt personal de narrar…

Doncs mira, es va escaure que vaig passar una llarga temporada molt dura, a nivell personal. I se’m va acudir comprar-me una llibreta especial: tenia les tapes negres i els fulls grocs (sempre m’han agradat molt les coloraines). I, sense que m’ho digués ningú, em vaig proposar escriure-hi cada dia, buidar-hi el pap…

 

Parles d’una mena de dietari?

No ben bé. Em vaig ficar a la barretina que, quan hi escrivís, no podia aturar la mà, no podia deixar descansar el bolígraf. Res de pensar què escriuria, no, no… A raig. Recordo que, al principi, sovint començava dient, més o menys, “acabo d’obrir la llibreta i no sé pas què escriuré, avui, què caram sortirà”… Però el cas és que sortien coses, moltes coses. Els primers dies, força inconnexes. Però de seguida em vaig adonar que cada vegada tenien més sentit, que els textos s’anaven arrodonint…

 

Sembla que parlis d’una teràpia, gairebé.

I segur que ho va ser. Segur. Sortir de tu sempre va bé, sempre ajuda a posar ordre al caos que de vegades portem a dins. Tenir-te ni que sigui a un pam de tu mateixa, damunt d’un full de llibreta, et permet veure’t com si fossis una altra persona. Posar distància sempre ajuda, sí. Però a més d’això, ara m’adono que, literàriament parlant, va ser per a mi un exercici extraordinari que em va donar moltíssima agilitat escrivint. Cada vegada escrivia més de pressa coses boniques. Recordo que un dia que plovia, parlant d’això, de la pluja, vaig deixar escrit “sóc una dona-bassal”. Vaig parar en sec. Ho vaig tornar a mirar. La sorpresa va ser majúscula. Allà hi havia la veu pròpia que jo buscava.

 

Va ser llavors quan vas escriure el “Punt de cadeneta”?

Al cap de poc temps, sí. Quan vaig enviar al text al Premi Recull, jo sabia que era un bon text. Si no ho hagués estat, no l’hauria tret de casa.

 

Ets molt autoexigent, veig.

Molt. No sé si és bo o dolent, però sóc així. Per la meva formació i per la meva professió, tinc l’obligació de saber on hi ha qualitat literària. Mai de la vida no he tret de casa meva cap text que a mi no em satisfaci.

 

Què és el que més t’agrada, del fet d’escriure?

Dues coses. Escriure és un repte, un desafiament personal. Quan aconsegueixo que un text sigui el que jo volia que fos, quan he aconseguit sotmetre’l, tinc una sensació de victòria molt difícil d’explicar. Però t’asseguro que no hi ha res que se li assembli. Aquesta és la primera raó, encara que no és pas la més important.

 

La més important deu ser la segona, doncs.

Sí: m’agrada escriure per tot el que n’aprenc, per tot el que m’ensenyen els personatges que creo. Sempre em sorprenen, les meves criatures de paper, sempre. Quan escric, no tinc res previst. M’agrada començar amb una frase bonica, amb una descripció suggerent, i allà al mig plantificar-hi un personatge que de moment no és res, una mera ombra del que serà. I a veure què passa. Els personatges creixen, alguns arriben a tenir una força immensa…

 

Així és cert que els personatges tenen vida pròpia?

No puc parlar en general perquè no ho sé. No hi deu haver dues maneres iguals de crear. Només sé que els meus, de personatges, m’han arribat a ensenyar un munt de coses. Observant-los, escoltant-los, més d’un cop m’he quedat de pedra.

 

Parles com si els admiressis…

És que els admiro! Alguns han estat autèntics mestres per a mi, persones intenses que coneixen l’essència de les coses. Persones senzilles però profundament sàvies.

 

Cita-me’n un, de personatge d’aquests.

Leandre, del meu llibre “Leandre i altres narracions”. Per a mi, Leandre, més que un personatge és un miracle. Quan vaig acabar d’escriure la seva història, de seguida la vaig tornar a llegir de cap a peus, tenia una pressa estranya per copsar-la sencera. Llavors ho vaig entendre tot. És un personatge tan potent, Leandre, que es va donar sentit a si mateix.

 

Sembla que parlis de màgia o d’un fet sobrenatural…

És que la literatura és màgia. Ha de ser màgia. Encara que parlis del fet més aparentment anodí, encara que estiguis descrivint un got d’aigua que tens al davant. Si la màgia de les paraules no hi és, no hi ha literatura. I això que dius del fet sobrenatural… mira: qualsevol acte de creació és un fet sobrenatural, una mena d’espurna divina.

 

Ara et preguntaria que n’opines, de les religions?

No crec que se’n pugui opinar res. Són aquí i llestos. Vull dir que són l’evidència que l’espècie humana s’ha fet preguntes des que el món és món, ha intentat trobar respostes a fets inexplicables, ha buscat el sentit de la vida i ha volgut aproximar-se al misteri de la mort… No és pas dolent fer-se preguntes. I les religions, en elles mateixes, tampoc en són, de dolentes. Però totes s’han convertit en una cosa terrible quan les altes jerarquies religioses han volgut tenir el control del pensament de les persones i s’han apropiat el dret a jutjar aquestes persones. Això sí que és nefast.

 

Alguns micro-relats teus són molt crítics, amb aquesta qüestió.

Sí, és clar. No puc sofrir que ens vulguin fer anar amb orelleres, com els cavalls.

 

Com va sorgir la idea de fer micro-relats?

En vaig començar a fer alguns per pura diversió i els publicava per internet, a la meva pàgina del facebook, sempre acompanyats d’una fotografia. Vaig veure que a molts amics meus els agradaven. Llavors va ser quan vaig proposar a thesecretlarevista de publicar-los. La idea va ser ben acollida i es va crear, ara fa poc més d’un any, una secció anomenada “Micro-Secrets”, on han anat a parar tots els que he fet. A hores d’ara, em penso que n’hi ha cap a tres-cents. Ha estat un estímul, per a mi, que es vagin publicant… Si no fos per això, em sembla que no escriuria res en tot el curs. La feina de la docència és massa complicada i esgotadora per compaginar-la amb l’escriptura. Però un micro-relat surt a la impensada.

 

És dur dedicar-se a l’ensenyament, en els temps que corren?

Duríssim. Sobretot a l’ensenyament secundari, que és on jo treballo. La societat ja no educa i la majoria de pares també han dimitit, a l’hora de fer aquesta feina. Ens han deixat sols, als docents, davant de la tasca importantíssima d’educar. No dic pas d’instruir, sinó d’educar. Completament sols. I la societat ho pagarà molt car, això. Ja ho està pagant, vaja.

 

Potser n’hauries de parlar en una novel·la, de la teva experiència docent…

Ui, no! Escriure és una distracció, per a mi, no pas una manera de continuar patint l’ofici… No, no, no… Ara, una novel·la ja la tinc, eh!

 

Ah, sí? Sobre quin tema?

Sobre Lucrècia Borja. Una de les dones més cultes i intel·ligents que han trepitjat aquest planeta. Bonica. Esplendorosa. Mai no se li ha perdonat ser preciosa i intel·ligent al mateix temps. Això, en una dona, no es perdona. Ara, tampoc.

 

La veurem publicada aviat, aquesta obra?

No en tinc ni idea. Tampoc no em preocupa. El que sí que em preocupava era saber si seria capaç de fer-la, si seria capaç de teixir la teranyina narrativa de personatges, de veus diverses parlant de la protagonista, del temps narratiu que va ençà i enllà… Quan vaig pitjar la tecla del punt final, quan vaig poder dir en veu alta “ja et tinc!”, et vols creure que plorava? Sí. Perquè ho havia aconseguit. És un text molt bo, això també ho sé. No em preocupa res més. De fet, considero que res més no hauria de neguitejar cap autor o autora.

 

Quins projectes de futur tens, doncs?

Un de molt important: ser feliç tenint una vida el màxim de senzilla possible. Envoltada de flors, això sí.

Per Marta Texidó / thesecretlarevista.com