Metre és una d’aquelles paraules que donen molt de joc per fer acudits perquè tenen una polisèmia polaritzada: el substantiu metre (‘Unitat de mesura de longitud’) no té res a veure amb el verb metre  (‘Posar’). La gràcia, si permeteu que m’allargui una mica, és que tot i que el primer és més usual, en realitat és el segon qui té, camuflada, més transcendència en la nostra vida comunicativa. Perquè el substantiu compta una vintena de derivats (diàmetre, simetria…), que no està malament; però és que mittere (‘enviar; deixar anar, llançar’), anostrat en metre, ha fruitat ni més ni menys que un centenar i mig de mots, des de comissari, entremès i permís a prometedor, remitent o missió, passant per transmetre,  cometre, ometre, permetre o sotmetre. Evidentment no hi ha color.

Com que per repassar una família tan nombrosa necessitaríem uns quants rodalmots, ens limitarem a la branqueta número 10, la del mot que avui ens ocupa. Missatge és derivat de missaticus, ‘missatger; missatge’ (servia per als dos usos, i de fet encara avui les parles balears conserven aquest sentit medieval, el de ‘persona encarregada de portar o anar a cercar alguna cosa’), que procedia del participi missus, és a dir, ‘enviat’.

No val la pena molestar-se a fer acudits amb la idea del president de la Generalitat fent el seu missatge institucional com a enviat de res (encarregat i encara gràcies), i, en canvi, trobo força més pertinent l’associació amb missa. Que no és gratuïta, alerta: missa prové del mateix verb però a la banda dels derivats cultes. Val la pena fixar-se en l’origen: del llatí tardà missa, tret de la fórmula final de la celebració eucarística “Ite, missa est“, on missa té el sentit de ‘comiat, conclusió’, és a dir: “aneu-vos-en, és el comiat, la conclusió”. Entendre-ho com una paràbola del nostre comiat mateix, la conclusió i final de l’audiència del missatge (la nació catalana), seria pecar de catastrofisme; per això em quedaré més aviat amb la idea del simple sermó, tan arrelada en la tradició cristiana d’aparador.

La missa entesa com a xerrameca, amb una mera funció litúrgica deslligada del contingut; perquè tothom sap, començant pel missatge mateix, el president, que els cants de sirena recitats aquest dia, posem per cas els referits al referèndum, no tindran cap trasllat a la realitat, i encara menys al llarg dels dotze mesos immediats. De fet, de vegades tens la impressió que la lletania verbal que omple aquesta mena de discursos té un objectiu contrari, que no és altre que l’anestèsic.