Ordino, 31 de desembre del 2018

Benvolguts conciutadans,

Un any més, aprofito aquestes últimes hores de l’any per dirigir-me a vosaltres i proposar-vos que, tots junts, dediquem uns minuts a reflexionar sobre els dotze mesos que deixem enrere.

En el meu cas, a més, és inevitable pensar, no només en els últims 12 mesos, sinó també en els últims vuit anys; ja que aquesta és la vuitena i última vegada que us parlo com a cap de Govern en una nit de Cap d’Any.

Haver servit Andorra des del capdavant de l’Executiu haurà estat un honor i una alta responsabilitat. I estic segur que, amb el pas dels temps, guardaré per a tots vosaltres un sentiment de profunda gratitud.

En aquests últims vuit anys el nostre país s’ha vist confrontat a un gran repte: El de trobar el seu lloc en un nou escenari que havia canviat molt; i molt de pressa. Anys enrere, hi havia molts dubtes al tomb del futur d’Andorra; i eren nombroses les persones que no tenien clar que ens en poguéssim sortir en el nou paradigma econòmic i social.

Andorra ha fet grans esforços per demostrar que un país de reduïda dimensió territorial com el nostre té cabuda en el món que s’ha anat dibuixant durant aquestes primeres dècades del segle XXI. I no només hi té cabuda, sinó que també hi té oportunitats que entre tots hem de saber aprofitar.

Penso que, com a societat, ens podem sentir moderadament satisfets del camí que hem recorregut plegats al llarg d’aquests anys. Avui Andorra ja no ha de suportar el pes d’algunes etiquetes injustes que li havien col·locat en el passat. Hem anat dissipant els prejudicis i hem deixat enrere les llistes de països no cooperants. I ho hem fet sense perdre aquells elements que ens definien com a societat i com a poble.

De fet, gràcies a l’evolució que hem fet en els últims anys, aquests elements diferencials són avui més visibles que mai. Perquè hem separat el gra de la palla: Diferenciant allò que era accessori o circumstancial d’allò que és essencial; d’allò que realment importa.

Andorra té molts actius dels quals sentir-se orgullosa. Trets d’identitat que –n’estic segur- seran cada vegada més valorats, tant per les persones que formem part d’aquest país, com per aquelles que ens visiten. Estic parlant de la qualitat de vida, de la seguretat ciutadana, de la cohesió social, de l’estabilitat institucional, del nostre patrimoni cultural i natural o de la fiscalitat moderada.

I aquests serien només alguns exemples. D’entre tots ells avui em sembla important ressaltar la inclusió i la cohesió social. Perquè allò que ens ha permès –al llarg dels segles- mantenir la nostra identitat i la nostra sobirania ha sigut –precisament- un sentiment compartit; el sentiment de ser andorrans i de voler seguir sent andorrans. I aquest sentiment es veu reforçat en la mesura que totes i tots vosaltres us sentiu part d’un projecte compartit; i trobeu en aquesta comunitat oportunitats de futur i benestar.

Durant els anys de la crisi econòmica –que van ser especialment durs- tots vam vetllar per aquelles persones menys afavorides i per tots aquells que ho estaven passant malament.

Seria un error pensar que, un cop recuperat el creixement econòmic, ara ja no és tan important pensar en la cohesió social. Ara, potser més que mai. Perquè veiem com, fins i tot en situació de creixement econòmic, hi ha un gran risc d’eixamplar les desigualtats i de generar situacions d’exclusió.

A Andorra i arreu s’escolta el clam d’una classe mitjana que –malgrat el creixement econòmic- cada cop perd més poder adquisitiu i veu com s’esvaeixen algunes oportunitats i seguretats que fa un anys semblaven consolidades.

Són aquestes persones les que avui mereixen la nostra especial atenció. Persones que tenen una feina estable, però que veuen com el cost de la vida creix molt més ràpid que els seus ingressos. Pensionistes que, després d’una llarga vida treballant, no poden fer front a un augment del lloguer del seu pis. Dones que han estudiat i formen part del mercat laboral i que, després de trencar molts sostres de vidre, encara es troben amb una remuneració inferior pel sol fet de ser dones.

L’exclusió i la desigualtat no cal anar-les a buscar en situacions extremes o entre aquells col·lectius més desafavorits. El risc d’exclusió i de desigualtat sovint està molt més a prop nostre del que ens podríem pensar.

Per tot això, és comprensible el malestar que s’expressa –a Andorra i arreu- de manera diversa. Sabeu que des del Govern hem treballat molt per la inclusió de col·lectius històricament discriminats; que hem donat nous horitzons i noves oportunitats a persones que abans havien d’esperar 10 o 20 anys per tenir la seva pròpia empresa o el seu propi negoci; i que estem fent avenços importants en la lluita per la igualtat real i efectiva entre homes i dones.

I avui us vull dir que en les setmanes i mesos que vénen seguirem treballant amb la mateixa intensitat. El Govern ha estat estudiant tot un seguit de mesures adreçades a combatre la pèrdua de poder adquisitiu de la classe mitjana.

I la propera setmana convocaré els agents econòmics i socials per debatre aquestes accions i consensuar-les en la mesura del possible.

Perquè sabem que mantenir el poder adquisitiu de la classe mitjana està al cor de la qualitat de vida i de la cohesió de la nostra societat.

Perquè veiem com –arreu- el malestar de la ciutadania és aprofitat pel populisme i per l’extremisme, d’un i altre signe.

I, sobre tot, perquè les vostres preocupacions són les nostres; i les vostres inquietuds són les nostres; com també són nostres els vostres anhels i les vostres expectatives.

A vegades hi ha paraules que s’utilitzen com un mantra –als mitjans de comunicació i als discursos polítics- sense saber ben bé què volen dir. O sense acabar-les de concretar.

Fa anys que tots parlem de sostenibilitat. Tothom demana i proposa un creixement sostenible, però ningú no acaba de concretar en què consisteix.

Crec que la realitat ens ha anat ensenyant quin és el creixement sostenible que la nostra societat reclama i necessitat. Necessitem un creixement que sigui sostenible des del punt de vista econòmic, social i mediambiental.

En els últims anys hem fet molt per la sostenibilitat econòmica. Perquè era una qüestió urgent i inajornable. Les reformes econòmiques que hem dut a terme ens permeten dir que estem ara en una fase de creixement moderat i equilibrat i que no caurem en els excessos del passat.

Ara és important assegurar que els fruits d’aquest creixement econòmic sostenible es tradueixen en millores reals i tangibles per a la ciutadania en el seu conjunt. La sostenibilitat social és això: Garantir que les famílies que treballen no tenen problemes per arribar a final de mes; assegurar que les persones grans poden seguir vivint amb dignitat en aquest país al qual elles han donat tant; i vetllar perquè els més joves continuïn trobant oportunitats de realització professional i personal a Andorra.

Perquè serà des d’aquesta cohesió social, des d’aquest sentiment compartit, que farem l’Andorra del futur.

Una Andorra que –precisament- ha de ser un model de sostenibilitat econòmica, social i mediambiental. Un referent en l’ús d’energies renovables, en mobilitat elèctrica i en lluita contra el canvi climàtic.

Un país que faci front als grans reptes que el món té plantejats i que, a la vegada, mantingui allò que l’ha fet únic al llarg dels segles.

D’aquí a pocs mesos, les andorranes i els andorrans estarem convocats a renovar –per quatre anys més- la composició del Consell General. Com ho hem fet, de forma ininterrompuda, durant 600 anys.

Des de l’any 1419, una vintena llarga de generacions d’andorrans s’han assegut als escons del Consell per decidir conjuntament el rumb que el país havia d’agafar en cada moment. Ara pertocarà a una nova generació decidir aquest rumb i escriure una nova pàgina de la història del nostre país.

25 anys enrere, tot just aprovada la Constitució, una generació –aleshores jove- d’homes i dones de les set parròquies d’Andorra vam començar a agafar les regnes d’un país on hi havia molt per fer. On les expectatives eren molt altes i les oportunitats semblaven molt nombroses.

No només al nostre país: Al món en el seu conjunt es respirava un ambient d’optimisme generalitzat.

Les gairebé tres dècades transcorregudes des d’aleshores han matisat en part aquell optimisme. Fins i tot diria que ens han demostrat la fragilitat dels fonaments sobre els quals reposa la nostra societat.

Avui tot en sembla més fràgil i més incert. Però això no és dolent; sinó ben al contrari. Perquè és des d’aquesta consciència de fragilitat que hem posat les bases sòlides de la prosperitat i el benestar del present i del futur.

Els errors que hem comès seran la lliçó que garanteixi els encerts d’una nova generació. Les desil·lusions que hem patit seran el seu motor de canvi i de renovació. Els nostres esforços seran les seves oportunitats. I tot allò que hem fet bé servirà perquè elles i ells ho facin encara millor.

Espero que aquestes últimes hores del 2018 serveixin per mirar enrere i veure tot el camí que hem recorregut junts. Per adonar-nos que hem avançat molt i que hem superat amb bona nota proves molt dures. Que avui estem molt millor del que estàvem vuit o deu anys enrere.

Que aquests últims moments de l’any serveixin per mirar enrere i fer balanç. Però que serveixin –sobre tot- per mirar endavant. Per pensar en l’Andorra que volem. Per renovar les nostres forces per continuar construint una societat oberta, dinàmica, orgullosa de la seva identitat i respectuosa amb la diversitat. Sense perdre mai la mesura humana de les coses. Perquè és això el que ens fa ser, per damunt de tot, un gran país.

És un bon moment per mirar el futur amb optimisme perquè Andorra té un gran futur si sabem conservar tot allò que ens ha permès prosperar al llarg dels temps.

Desitjo que acabeu de passar unes Bones Festes en companyia d’aquelles persones que estimeu i que l’any que està a punt de començar sigui un any de reptes superats i d’esperances acomplides.

Que tingueu un molt feliç 2019.