Vaig amunt i avall fent xerrades sobre el diccionari de catanyol i a tot arreu constato l’empobriment generalitzat del llenguatge. A ciutat com a pagès. En la mesura que ens deixem sotmetre al bombardeig dels mitjans el repertori lèxic se’ns escurça. Com que la llengua s’aprèn per imitació, la tercera vegada que sents en breu ja et sona normal, la cinquena et sembla que s’ha dit tota la vida i la desena ja ni recordes que això es deia aviat, de seguida o d’aquí a poc. El calaix del vocabulari s’omple sense parar d’espècies invasores que prenen el lloc de les tradicionals.
Un dels antídots contra això és llegir. Qualsevol gènere, ja sigui novel•la, assaig, contes, teatre o el que vulguis, però això sí, d’autors bons, dels que dominen el material. Per qui li faci mandra, però, n’hi ha un altre igual d’eficaç i, segons com, també igual d’agradós: anar a fer un volt per les illes, les Balears. Qualsevol de les quatre va bé. I no cal que agafeu l’avió, amb un viatge virtual per internet n’hi pot haver ben bé prou. O fins i tot posant un disc d’Antònia Font.
Si a una adolescent li demanem com és que no cedeix a les propostes de tal pretendent, un xicot ni bonic ni lleig, ens pot contesta que no és guapo, que no està bo o que no mola. La noia mallorquina, en canvi, ens dirà que no és mirador, i passat el primer sotrac de sorpresa, de seguida n’entendrem el sentit: no és que sigui cec o que miri cap a una altra banda sinó que no es fa mirar, o, per dir-ho a la mallorquina, que no és bo de mirar.
Aquest sentit que confereix el sufix –or/-ora és molt freqüent en els parlars balears (ja vaig dedicar un rodalmot a la frase que em va etzibar un ciutadellenc referint-se a la seva al•lota, que li feia massa la guitza: “quan es posa així no és aguantadora”), i tot i que els diccionaris en recullen molts casos, ni al Principat ni al País Valencià el fem anar. I trobo que és una llàstima, perquè, com en aquest cas, ofereix una solució ben genuïna i de bon pronunciar a molts casos en què les propostes normatives topen amb el rebuig popular (per exemple, sense sortir del cas que ens ocupa, bonic, bell, formós i xamós).
Com a estímul pels qui decidiu enriquir el vostre repertori amb material autòcton genuí, us en regalo un altre: per dir que una cosa o persona ens treu de polleguera, això que ara en catanyol en diuen “posar dels nervis”, a Mallorca es diu ‘donar matadura’. “Quina matadura que dóna, aquest en Vidal, quan va de sobrat amb la llengua”. Doncs au, sense por. Que els qui xerren sense gràcia ni tremp sí que no són escoltadors.
Per Pau Vidal / ACPG – Redacció
