Més bondat: la lliçó del psiquiatra Jordi Domingo

Fa uns dies vaig llegir una entrevista al psiquiatra Jordi Domingo que em va impactar moltíssim. Tant, que la vaig haver de rellegir diverses vegades. L’especialista assegurava que era un psiquiatra biologista conductual clàssic però que curava més gent donant-los amor i respecte que amb els medicaments. Segons deia, necessitem ser més amables amb els altres, posar en pràctica la nostra generositat, paciència i comprensió per ajudar-los sí, però també per a créixer com individus. En la seva opinió, com la d’en John Lennon, hem de donar més amor. No importa que no tingui contrapartida perquè ja haurem ofert el que tenim. I acabo amb l’entrevista amb la seva afirmació que, com a psiquiatra podia dir, la millor recepta per acabar amb la pròpia ansietat o depressió era oferir amor: a les plantes, al gos, a la teva gent… a un mateix afegeixo jo i si es podia, a tots amb els que ens creuem. La bondat concreta, podríem resumir, com a resposta als problemes que té el món. I estem parlant d’algú que ha ofert els seus serveis desinteressadament a Guinea Equatorial, Moçambic i el Sahara, entre altres indrets. Algú que no creu en Déu, tot i que voldria, però sí en la bondat.

Perquè m’ha impactat tant? Suposo que perquè estic en aquest moment de la vida en què crec més en això. En què recordo el que em diu sovint la meva mare: que hi ha gent bona i dolenta a totes parts i hem d’elegir en quin bàndol estem. També en el que em va dir una amiga fa poc quan em sentia queixar-me dels meus problemes: et lamentes perquè no tens problemes de debò. Potser és molt difícil portar-ho a la pràctica. Sovint les víctimes dels problemes no tenen la raó perquè sí sinó que són víctimes i això vol dir que són tant capaces de ser miserables com els botxins. I de vegades els qui fan el mal a consciència no se n’adonen però d’altres sí i ja els està bé i son impermeables als discursos i els exemples contraris. Però, malgrat tot, toca insistir i insistir. I no sé perquè recordo un exemple del fotògraf brasiler Sebastian Salgado. El seu pare va talar tots els arbres de la seva finca i això el va motivar a ser fotògraf. Però temps després va tornar i va començar a replantar-la d’arbres. I anys després va fotografiar el resultat: un lloc preciós ple de vida i vegetació. Fer petits actes de bondat potser no serveix per gaire però, qui sap, algun dia -com en Salgado- podem convertir un erial humà en un petit paradís.

 

1 comentari

  1. Jo també vaig llegir llegir aquesta entrevista i em va semblar genial. De fet, amb l’amor, estimació i bondat es pot arribar a superar tot. M’ha agradat l’article Pere!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.