Menjar lleig

Com la majoria de modes gastronòmiques, aquesta està arribant sense avisar i el consumidor corre el perill d’estar desprevingut. Es tracta de cantar les excel·lències dels productes i vendre fruites i verdures que no compleixen el que, fins avui, eren estàndards de qualitat que la UE s’havia afanyat a definir i que per exemple fixen que un espàrrec verd que no tingui el 80% de la seva llargària d’aquest color, no es pot posar a la venda.

L’argumentació és contundent. Una tercera part de les fruites i verdures que produïm, s’acaben llençant a les escombraries, en gran part per defectes que les fan impresentables. Estem doncs malbaratant una quantitat esgarrifosa d’aliments. Tot i que alguns, amb molt bona intenció, els desviïn cap a organitzacions benèfiques per intentar aprofitar-los i alleugerir les necessitats dels menys afavorits.

Ara, aquesta nova tendència batejada al món anglosaxó com ugly food (=menjar lleig) pretén introduir aquests productes al mercat, amb l’argument que nutricionalment i sensorial son igual de bons que els altres. I amb l’avantatge sobre els bio, ara competidors dels convencionals, de ser més econòmics i suposar pels productors un benefici net donat que fins ara no els aportaven cap ingrés.

No serè jo qui negui que una poma macada o un pebrot deforme son tan o més bons que el seu equivalent sa o de forma perfecta. Però m’agradaria insistir en el tema dels preus i la qualitat. Perquè observo que algunes cadenes ja han començat a tenir fruites i verdures de dos preus. Oferint la possibilitat de comprar un producte perfecte (a preu curiosament més alt del que tenia fa poc) o un altre que, tot i no ser deforme o estrany, sol presentar algun defecte de maduració, forma o estat de conservació i que no ha abaixat de preu. Amb el que això pot suposar de resoldre en base a una falsa conscienciació de la gent, el que no és una ajuda als agricultors sinó una mala gestió dels estocs.

Els que anem a mercat i tractem amb pagesos, sabem perfectament que, com deien les àvies, comprar barat sovint acaba sortint més car. I que el cuc de les pomes sovint no és símptoma de consciència ecològica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada