Unes quantes setmanes de titulars hauran fet més per aquest mot que tres segles llargs d’existència. Mediació és paraula documentada per primer cop l’any 1696, però per a la gran majoria de nosaltres (llevat dels experts en Dret), fins fa ben poc era una perfecta desconeguda. Jo recordo haver sabut de l’existència de l’ofici de mediador a finals dels norantes, i en un primer moment vaig sentir el grinyol (equivocat) de la incorrecció.
    De fet la majoria de mots que contenen el radical medi– són percebuts com a no genuïns per molts parlants. Inclòs el medi mateix: quanta gent no heu sentit que parla del ‘mig ambient’? I és ben curiós perquè en canvi hi ha uns quants mots que el duen incorporat i que no ens desperten ni la més lleu sospita: intermediari, per exemple; oimmediat. O fins i tot medieval, tot i que en aquest últim cas encara hi ha qui es corregeix amb un simpàtic (i inexistent) mitgeval (inclosos no pocs professors i catedràtics d’Història, que a mi em desperten el mateix estupor que els empleats de banca que parlen de ‘la compta’, en femení).
    Però són ultracorreccions innecessàries. Medi és un derivat del substantiu mig, que en llatí tenia la forma, ves per on, de mèdius. Com passa tan sovint, el llatí vulgar va donar lloc a tota una branca de derivats formats a partir de la forma evolucionada: enmig, entremig, mitjà, mitjana, meitat…, mentre, per la seva banda, la forma culta es mantenia més fidel a l’original i donava peu a l’altra branca de la família: els ja esmentats immediat, intermediario medieval, i també intermedi (un altre dels pobres acusats de barbarisme, molt sovint confós amb intermig, que vol dir una altra cosa), immediatesa o meridià (de meridies, ‘migdia, sud’). També formen part d’aquesta branca dos adjectius tan corrents com mediocre i meridional i un topònim tan nostre com, atenció, Mediterrani (‘enmig de terres’).
    De tots, però, potser el que ens ajudarà més a comprendre la giragonsa històrica d’aquesta família és ni més ni menys que el que designa això que teniu davant dels ulls: els mitjans de comunicació. Mitjà, ja ho hem dit, pertany a la primera branca de derivats, els de la forma vulgar, i etimològicament pot tenir dos significats: com a adjectiu, ‘que és igualment lluny dels dos extrems en situació, magnitud, qualitat o grau, o entre dues altres parts o coses’ i com a substantiu, ‘allò que serveix per arribar a un fi’.