Sembla que últimament la nostra societat ha tirat a les escombraries la cultura de l’esforç. Estic d’acord que cal saber conciliar la vida laboral amb la personal. El dia té 24 hores, aquestes se suposa que es divideixen igual per a tots. Segons els consells mèdics 8 hores per a dormir, segons l’actual llei 8 hores per a treballar i ens queden 8 més per a desplaçar-nos, menjar, socialitzar, família, etc. Per descomptat que cal saber compaginar les coses. Però sembla que ningú vol ja aprendre, que ningú vol esforçar-se, que volem les coses ja i el pitjor la gent tòxica.

Aquells que quan veuen que un intenta esforçar-se es mofen. Aquestes persones que maten els somnis dels altres per enveja. No fos el cas que tu aconseguissis alguna cosa i al fer-ho recordin que potser van abandonar massa aviat el seu. Per real però equivocada preocupació de no veure’t sofrir si no ho aconsegueixes.

Clar que cal equilibrar les hores del dia i dedicar a cada cosa el seu temps. Segurament és cert que no hem de dedicar la nostra vida completament a un propòsit però d’aquí a voler viure i tenir-lo tot sense si més no intentar-lo. Sembla que vivim en una era en la qual correm el perill d’oblidar-nos a aprendre “la falta de…” i és que aprendre que no tot és fàcil és part de la vida.