To the wonder és una pel·lícula explicada de forma ben original, de construcció poètica, feta a base de fragments, de moments, de pinzellades. Una pel·lícula impressionista, desmembrada, sense continuïtat, d’imatges desconnectades, sense a penes diàlegs i amb un tènue fil narratiu sustentat en unes veus en off dels seus protagonistes que a través d’aquesta veu interior ens deixen entreveure reflexions, impressions i preguntes.

Aquesta construcció rítmica a base d’imatges fluctuants amb una càmera aèria i volàtil resulta ben suggeridora i agosarada si no fos que aprofundeix i reforça les maneres estilitzades d’una publicitat embellidora que Terrence Malick utilitzava ja a l’anterior El árbol de la vida. Un té la sensació de que ens trobem davant d’imatges buides i de personatges inexistents ja que es percep una successió de instants estudiats carregats d’artificiositat que no encomanen cap sentiment ni cap emoció malgrat s’intenti parlar de l’amor i el desamor entre una parella o de la recerca de Déu a càrrec d’un capellà turmentat.

Una pel·lícula convertida en un massatge pels ulls amb la reiteració de plans banyats pel sol, de reflexes solars a contrallum, de rostres esquitxats pel sol. Un sol omnipresent que per la seva insistència algunes propietats divines deu tenir més enllà de les seves propietats lumíniques. Uns actors convertits en simples siluetes on les noies son belleses etèries i dansarines i l’home protagonista és un simple bust desproveït de batecs humans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada