Sembla que la història hagi arraconat el pensament de Marx. La caiguda del Mur de Berlín i el final de la Unió Soviètica, per no parlar de la conversió de la Xina al capitalisme autoritari, han fet que el marxisme hagi perdut pes social i intel•lectual. Però no hem de deixar de banda que algunes prediccions de Marx semblen increïblement brillants. Per exemple, la visió del filòsof germànic de la infraestructura econòmica com a element més determinant de la resta de fets socials és acceptat avui en dia com un fet. Amb molts matisos, això sí. I avui en dia s’està començant a tractar timídament una altra de les seves asseveracions. Marx considerava, parlem de mitjans segle XIX, que el capitalisme acabaria devorant-se a ell mateix. Com? Doncs perquè hi hauria una gran concentració d’empreses capitalistes que acabarien ofegant a la resta. Segons la seva predicció els pobres es farien més pobres i els rics més rics. La gran majoria de la societat s’aniria empobrint fins que acabés esclatant en una gran revolta. Doncs bé des dels anys 70 la desigualtat social ha crescut als països industrialitzats. L’1% de la població dels països desenvolupats sembla haver monopolitzat la major part del creixement econòmic que hi ha hagut en els darrers anys. Una visió ideologitzada de la realitat, potser no equivocada, ens asseguraria que això és així des que es van imposar les tesis neoliberals de Reagan i Thatcher. El cert és que als anys 80 i 90 bona part dels treballadors i les classes mitjanes van perdre poder adquisitiu als països desenvolupats i això només es va dissimular mitjançant la bombolla crediticia. Una bombolla que va esclatar al 2007-2008. El motiu d’aquesta bombolla era senzill. El creixement de les desigualtats va fer que els rics tinguessin més ingressos i van aconseguir pagar menys impostos als seus estats. En part influint perquè hi haguessin lleis més comprensives amb ells però també eludint i evadint al màxim possible aquestes taxes. Els estats van aturar aquesta davallada d’ingressos endeutant-se més i finalment tenen problemes per a tornar el deute. L’origen de la bombolla financera també té el seu origen en aquesta desigualtat. La teoria econòmica deia que els excedents en la seva major part es reinverteixen. Però no ha estat així ja que les bombolles financeres donaven més beneficis i hi havia l’esperança que quan vinguessin les pèrdues aquestes es socialitzessin. I efectivament així ha estat. Els beneficis de la bombolla financera van anar a parar a una petitíssima minoria. Les pèrdues les estem pagant entre tots.

Aquest anàlisi, que comparteixo, està basat en economistes nord-americans que han estat dins l’establishment polític i econòmic com Joseph Stiglitz, exalt càrrec del Fons Monetari Internacional, i Robert Reich, exsecretari del Treball en el govern Clinton, entre altres. Sembla correspondre fil per randa a l’anàlisi marxista i ells no ho ignoren. No ho volen acceptar ja que la seva forma de veure el món és més aviat socialdemòcrata. El seu gran somni no és una futura revolució sinó quelcom que ja ha passat. Volen un retorn al govern nord-americà de Roosevelt dels anys 30 i 40 que va combatre la Gran Depressió, entre altres maneres, pujant molt els impostos als rics. Efectivament la desigualtat social va acabar baixant als Estats Units i es va entrar en una etapa de creixement i riquesa. Ara estem en altres temps i no sembla que aquesta experiència es pugui tornar a repetir. Però si no aturem políticament la desigualtat social i aquesta segueix creixent acabarem donant la raó al vaticini de Marx. Segurament el final no serà el que ell voldria, una revolució social i el triomf dels pobres sobre els rics i un regne mil•lenari de justícia social, però l’advertiment està cada dia més clar. Si no volem que Marx tingui raó hem de fer el possible, i ja, perquè així sigui. Crit desesperançat el meu perquè sé que els qui poden actuar i fer-ho possible no ho volen entendre. Perquè no volen renunciar a cap ni un dels seus privilegis. I perquè no se’ls ha pressionat prou, des de baix perquè així sigui.