Després de l’èxit d’El pont dels jueus’, ‘La venjança del bandoler’ i ‘L’Arqueòleg’, l’escriptor i periodista Martí Gironell ha tornat a sorprendre amb ‘L’últim abat’ (Columna, 2012). La seva quarta novel·la, escrita en bona part en una antiga cel·la benedictina, s’inspira en el darrer abat de Sant Benet, l’abat Pere Frigola (1554-1576), un personatge històric que es va encarar a la corona espanyola.
Per què el teu nou llibre s’inspira en la figura de l’abat Frigola?
Perquè quan, per casualitat, el vaig descobrir el vaig trobar un personatge molt interessant, avançat a la seva època, amb una història al darrere molt potent que crec que calia la pena donar a conèixer i reivindicar.
Com vas descobrir aquest desconegut, però destacat, personatge històric?
Mentre m’estava documentant per ‘L’Arqueòleg’. Tenia a les mans documents de Montserrat i en un dels quals s’esmentava el fet que l’abadia havia absorbit el monestir de Sant Benet de Bages després de la mort de l’últim abat del cenobi bagenc. Em va cridar l’atenció que la documentació deia que havia destacat per fer ressorgir de la misèria el monestir i per haver-se encarat a la corona espanyola i a la congregació per a l’observança de Valladolid, la que regeix els designis dels benedictins.
Per què consideres que era un home avançat al seu temps?
Per com pensava i per com actuava. Per la sensibilitat era un home que creia en el poder de la política per fer el bé per la gent, i en la capacitat de l’art per redimir males conductes. A part que actuava com molt polítics fan de manera honesta ara, en els nostres dies, fet que no abunda en mig d’un panorama presidit per la corrupció, tant abans com ara.
Com patia la població de la segona meitat del segle XVI la corrupció en la política i en l’Església?
Doncs si fa no fa com ara. Havent de carregar sobre les seves castigades espatlles més impostos i Delmes.
Com eren en aquells temps les disputes entre Catalunya i Castella?
La història es repeteix. Per desgràcia, les desavinences són igual ara que en el segle XVI.
Per què vas escriure bona part de ‘L’últim abat’ en una antiga cel·la benedictina?
Se’m va oferir la possibilitat des de Món St Benet un cop van conèixer el meu interès per la figura de l’abat Frigola. La veritat és que és un privilegi poder escriure des de l’escenari de la teva pròpia novel·la. Un fet que et permet capbussar-te i aprofundir en el paisatge, en l’entorn. Tenir una informació i una percepció dels fets des del mateix lloc on van passar. Però, sobretot, el millor és conèixer gent de l’entorn de St Benet que et nodreix d’una documentació que difícilment és en els arxius.
Ha estat complex el procés de documentació?
Sí, perquè malgrat ser l’abat més important per la història de St Benet és del que hi ha menys documentació. Però això ho he suplit amb una bona documentació de l’època que sí que existeix i és molt bona.
És un major compromís novel·lar un personatge real que un de ficció?
Sí, sens dubte; ho ha de ser sempre. Però amb un home com Frigola, que tenia el compromís polític que va adquirir, goso dir que encara has de ser més respectuós.
Des del teu punt de vista, què té de vigent la novel·la històrica?
La novel·la històrica com a gènere et permet rellegir i reinterpretar fets històrics i conèixer o descobrir personatges que et permeten des de la seva petita i personal història entendre la Història en majúscules.
Quin nou projecte literari tens en perspectiva?
Ui!, en tinc sempre dos o tres i al final acaba sortint un tercer que no hi comptaves.
Per Ramon Texidó | ACPG / thesecretlarevista.com