Una bertranada és una bajanada i una jeremiada un plany exagerat. El Bertran que dóna nom al seu derivat no sabem pas qui és, però el Jeremies del segon sí, el profeta, considerat autor del llibre de les Lamentacions. Més modernament tenim la piquiponada, un terme nascut arran de la facilitat que el polític lerrouxista tenia per als lapsus lingüístics: ‘error de lèxic per confusió de paraules o frases fetes, com ara hemicirco per hemiciclo o llengua vespertina per viperina’.
Tots tres substantius són epònims, és a dir, mots format a partir d’un nomm de persona. És un recurs molt freqüent en el llenguatge popular (és probable que a casa mateix us hagueu empescat coses com “No facis pauades” o “Ja hi torna amb les caterinades”), i potser un dels exemples més recents que tothom recorda és el de maragallada, encunyat als anys noranta per designar les sortides aparentment extravagants de l’antic alcalde de Barcelona i president de la Generalitat. L’única diferència amb els altres tres és que encara no ha estat incorporat al diccionari, però no patiu que tard o d’hora hi entrarà, tal com ha passat amb altres personatges, ja fossin reals (Ciceró) o de ficció (Pantagruel).

Arran de l’esclat del procés, un personatge que en principi pertany al món real (de vegades en tinc dubtes) està presentant amb força la seva candidatura a epònim: el ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol, que es diu García-Margallo de primer cognom però que és conegut per Margallo a seques. El bon home, amb aquell equívoc posat de patrici romà, fa temps que és líder destacat d’aquest govern neo-franquista del PP a l’hora d’empescar-se amenaces contra les pretensions catalanes, ja siguin de natura castrense (“Us suspendrem l’autonomia!”) com astronàutica (“Vagareu per l’espai pels segles dels segles”). Per això, atès l’èxit popular que generen les seves ocurrències, fóra just que el Termcat proposés a la Filològica que incorpori el terme margallada, definit si fa no fa així: “Amenaça tan expeditiva com difícil de creure, exposada amb solemnitat i aparença de rigor”.

[Com que tots deveu haver notat l’evident proximitat entre els cognoms Maragall i Margallo, ja us puc desvelar el secret: són dos termes d’origen català estretament relacionats, concretament del regne vegetal. El margall és una gramínia de gust amargant i el margalló una palma. I la curiositat: als segles XVII i XVIII al País Valencià qualificaven de ‘margalls’ els parlars pagesos i la modalitat del català del Principat, per considerar-lo malsonant i rústic. Una mica com el patrici ministre, oi?]