Vesteix texans, jaqueta llarga grisa i unes ulleres de sol rodones d’aquelles que va posar de moda un dels seus referents, el Beatle John Lennon. Marcos Franz (Mataró, 1993) afirma que té “els mateixos col·legues” i fa “les mateixes gilipollades” que abans que li arribés la fama televisiva amb Merlí, l’exitosa sèrie de TV3, on fa de Gerard. Amb onze anys va començar a actuar a la Sala Cabanyes mataronina i amb divuit va començar el seu particular tour per diferents escoles i professors de teatre barcelonins per “de mica en mica construir-me com a actor”. Ara el tenen ocupat el rodatge d’una sèrie a Praga, de la que assegura que no pot dir res, i la presentació del seu primer treball musical, Start (Discmedi), a cavall entre l’indie i pop més clàssic. Ens parla de música, de la seva feina com a actor i, fins i tot, sobre filosofia, demostrant que és un bon peripatètic.

És complicat entrar dins el circuit d’actors?
Entrar a la indústria, al principi, és raro de collons. Un món completament nou. Professionalment m’ha aportat molt, però en l’àmbit personal sí que canvia com et tracta la gent. Passes a ser com un ninot d’entreteniment. Volen que els entretinguis! La gent no sap que darrere la pantalla hi ha humanitat. La gent espera veure el Gerard de ‘Merlí’.

Què ha suposat per tu ‘Merlí’?
Un canvi professional a mort. He après d’actors boníssims com en Francesc Orella, que fa de Merlí, o la Marta Marco que fa de la meva mare. És gent molt professional, fa molts anys que estan treballant i es nota molt. A través de la tele pots aprendre dels actors, però si els tens cara a cara i has de treballar amb ells, mola, aprens moltíssim.

Hi ha alguna cosa d’en Marcos a en Gerard?
Amb 16 anys jo era bastant com en Gerard. Bastant insegur i molt nerviós. Encara ho sóc, però d’adolescent ho era molt més. Era molt enamoradís, molt estúpid. Quan em van donar el personatge vaig pensar que era una mica com tornar a quan era adolescent.

I d’en Gerard a en Marcos?
No, separo les coses. Jo m’ho prenc com “vaig aquí a currar”. Potser sí, eh, una visió externa pot dir “tio, d’ençà que fas ‘Merlí’ que t’has convertit en aquell adolescent agilipollat”.

Com valores el canvi que fa en Gerard de la primera a la segona temporada?
Vaig ser jo que vaig parlar amb l’Hèctor Lozano, el guionista. Vam quedar i vam comentar coses sobre diversos personatges. Com afectaven en Gerard, com l’afectava l’evolució d’aquests personatges, tot és un feedback. Em va preguntar com era d’adolescent, com ho vaig viure. Li vaig dir que era molt insegur, però que després vaig descobrir el rock and roll i em vaig tornar com una cabra. Crec que a partir d’aquí ell va decidir posar el personatge d’Oxana, que és una tia molt rock and roll. La va ficar per distorsionar una mica el món d’en Gerard. Ara, en Gerard, és més lliure, fa més el que li dóna la gana, se sent millor amb si mateix. Estic molt content, he estat rodant molt a gust, més tranquil i relaxat, conec més el personatge.

Què creus que aporta ‘Merlí’ als espectadors?
Merlí aporta moltes coses a qualsevol tipus de persona. A un adolescent, a un adult, a algú dins el sector de l’ensenyament, de la política. El guió tracta temes molt delicats dels que la gent no n’acostuma a parlar. M’agrada Merlí. M’agrada el professor, molt transgressor, molt directe. Això a la gent, normalment, no li agrada, la gent directa causa rebuig. Penso que Merlí fa pensar, tant tòpic com això. Ha fet reflexionar molta gent de la meva família, quan ens trobem debatem coses que s’exposen a la sèrie.

26 capítols, 26 filòsofs, quin et ressona més?
És una pregunta fotuda. Suposo que Plató i el Mite de la Caverna. Si m’haguessin dit, “mira Marcos, no pots fer en Gerard, quin personatge vols fer?”, hauria dit l’Ivan. M’agrada molt l’Ivan perquè és un tio amb molt de món interior. D’adolescent jo també tenia una mica aquesta part fosca, d’amagar-me. Portava uns cabells llarguíssims, una bogeria. Era una mica com l’Ivan, aquest cabell servia per protegir-me. Ho fan molts adolescents. No entenia el futbol, no entenia la política, no entenia per què el sistema estava així. Quan l’Hèctor Lozano em va explicar perquè volia fer el Mite de la Caverna vaig pensar: “jo he sentit això que estàs fent amb l’Ivan, cabrón, jo he sentit això d’haver estat cec i tancat en el teu món”.

‘Merlí’ ha sigut per tu la possibilitat d’entrar al món discogràfic?
Penso que no, penso que hi ha hagut una persona d’aquesta discogràfica, Discmedi, que s’ha interessat per la meva música i l’ha cuidat molt. No és un tio que hagi dit “anem a aprofitar el tirón d’aquest xaval de Merlí. No veig la meva música com un producte per explotar, del tipus “Leticia Sabater sacando su último álbum”. No, jo sóc músic, saps?

Com definiries la teva música?
És una mica de tot. Música alternativa, barrejada amb The Beatles, Rolling Stones, una mica de rock simfònic… No sé com definir l’àlbum, quan faig la música no penso que faré una cançó d’un estil.

Quines són les teves influències?
Als 15, quan vaig descobrir el rock -The Beatles, Rolling Stones, The Who- em va influenciar molt. Més tard, em va ajudar molt el rock progressiu i experimental: Pink Floyd, King Crimson, Jethro Tull, aquestes bandes més denses. També he escoltat clàssica que harmònicament, a l’hora de compondre m’ajuda bastant.

Com va ser debutar sobre l’escenari a la sala Clap, on surts de festa normalment?
Va ser brutal. Em conec amb els propietaris, els cambrers, em conec amb tothom i va ser una acollida molt guay. Vaig estar com a casa. El públic notava que jo estava còmode i ells estaven còmodes. Es generava un feedback molt xulo.

Hi ha sensacions similars entre actuar i tocar dalt d’un escenari?
Més o menys. Et diria que estar dalt de l’escenari és com interpretar, però tampoc ho veig així. Penso que a l’escenari em deixo anar, intento fer una mica el que em dóna la gana, ser jo mateix. No estic pensant que estic interpretant una estrella de rock. Quin ridícul fer veure que ets una estrella. O ets una estrella, o et sents una estrella, o millor no ho facis. No, no penso que interpreti, intento ser jo.

Com tries la banda que t’acompanya?
Conec tots els músics. Volia que el so en directe fos molt autèntic, no volia que fos Marcos Franz i la resta de músic que l’acompanyen sense cap mena de personalitat ni carisma. Són músics que la majoria són de la meva edat i els he anat coneixent al Maresme. L’Albert Formatger, per exemple, és de Premià de Mar i el vaig conèixer a una Jam Session. Els altres també, en Quim Nicolau, el baixista, és d’Argentona. Amb l’Albert Medina, el pianista, tot és colegueo. Volia que fos una banda autèntica.

De què parlen les lletres?
El single Tot en ella és una cançó que vaig fer amb disset anys, que estava totalment enamorat, però no té res a veure amb la resta del CD. Tot el CD és més canyero, més rock. Suposo que les lletres, com són cançons que he anat fent des dels 17 fins ara, són 6 anys de molta evolució. Hi ha molta part d’incomprensió, de cercar respostes.

Al single sembla que la noia apareix reduïda a objecte de desig…
Gens! Jo estava completament enamorat amb disset anys. No ho veia com un objecte, sinó com una admiració, inabastable. Potser el videoclip pot arribar a confondre, però jo no he tingut res a veure en aquest videoclip, ha sigut tot mà de la discogràfica. Però no, no penso que ho hagi fet amb aquesta intenció.

Et consideres artista?
Et podria fer el típic discurs que tots som artistes i tots podem fer art. Bah! No sé, no em vull considerar artista. No em considero ni cantant, ni guitarrista, ni compositor, res d’això. M’agrada tocar, compondre, actuar, però no em considero artista.

Quins plans de futur tens?
No en tinc cap ara mateix. Seguir en algun projecte que tinc, del qual m’encantaria parlar-te però no puc. Estic fent una sèrie que rodo a Praga però no em deixen dir res, em maten. Intento currar i a veure què passa. Està bé planejar-te una mica la vida, però prefereixo que el mateix destí ho decideixi. Tampoc sabia jo que trauria un cedé aquest any. Ha sigut tot molt ràpid.

Text: Xavier Puig / Clack
Foto: Pol Alfageme / Clack