L’1 de Maig o Dia internacional dels treballadors és la festa del moviment obrer mundial.

El Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), manifestem:

Avui és el dia en què les treballadores i els treballadors de gairebé tot el món, expressen l’aspiració comuna de la millora de totes i tots, per uns nivells més grans de justícia, solidaritat laboral, i s’agermanen en la responsabilitat social del treball en pau.

El treball és l’única font de riquesa individual, i és, també, l’únic origen de riquesa col·lectiva. Afirmem que el fruit d’aquest treball hauria de ser gaudit per les treballadores i els treballadors, que no hauria de ser explotat pel capitalista particular, ni per l’Estat convertit en patró. El que sempre es va considerar una obligació imposada per la vida s’ha transformat en un dret, per assolir millores econòmiques i un major grau de dignitat humana.

El producte d’aquest treball creat pel pensament, la voluntat, l’energia, l’esperança, és la quota que, com a treballadores i treballadors, hem de pagar amb la nostra assistència, la nostra acció i la nostra responsabilitat, per aconseguir els béns individuals i col·lectius.

Si el treball ha de ser el promotor de la riquesa pública i privada, l’Estat, lògicament, ha de promoure, garantir i assegurar a les treballadores i treballadors, el gaudi dels drets coneguts, la retribució moral i material, un benestar d´acord no només amb l’esforç realitzat, sinó amb les nostres necessitats peremptòries i satisfer les nostres necessitats d’ordre moral, físic i espiritual.

Si ens remuntem a l’antiguitat trobem l´”esclavitud” com a fenomen característic de la submissió total de l’home al servei d’un altre home. En l’Edat Mitjana, el “servilisme”, amb formes diferents de l’esclavitud, que es va caracteritzar per la falta de límits en la relació de treball, situació evidentment perjudicial per a la part sotmesa en la relació laboral.

Perquè la igualtat imperés i tots poguéssim gaudir dels beneficis de la llibertat, s’imposà el reconeixement de nous drets que impedissin la continuació de l’explotació de l’home per l’home.

El segle XX el canvi del concepte del treball com a mercaderia pel del treball com a funció social, va transformar les relacions laborals i va donar origen a un nou dret jurídic: dret del treball, dret laboral i drets socials (a l’habitatge, a la salut, a la previsió social, a l’educació, etc.) per a les treballadores i els treballadors, que es pot definir com el conjunt de normes jurídiques que regeixen les relacions entre els patrons i els treballadors.

Amb el temps es va esborrant el record de la duresa que va tenir la data en els temps inicials de les lluites socials per obtenir nivells més grans de justícia per als sectors del treball en el món sencer, però darrere d’aquest dia festiu s’hi troba una sagnant història.

El 1884, la Federació Americana del Treball dels EUA es va imposar la meta de demanar la jornada de vuit hores diàries (vuit hores de treball, vuit hores de recreació i cultura, vuit hores de descans) i va escollir l’1 de maig de 1886 com la data d’inici d’aquesta reivindicació, convocant una vaga general.

Després de tres dies de vaga, el 4 de maig, la tensió i els enfrontaments entre els treballadors i la policia van ser particularment sagnants, un punt àlgid després dels xocs violents dels dies anteriors, que es va exterioritzar en una dura repressió, amb l’excusa que un artefacte explosiu havia esclatat i havia provocat la mort de diversos policies, i que va acabar amb detencions i posteriors penes de mort.

Les autoritats van responsabilitzar de l’atemptat els manifestants, molts van ser detinguts per les seves idees radicals. Inicialment, set van ser condemnats a mort, encara que finalment tres d’ells van ser condemnats a presó i cinc a la forca a través d’un judici totalment manipulat en tots els sentits, sent més aviat un linxament, amb acusacions sense proves que els conferien l’autoria de l’atemptat. Un jurat, influït per patrons reaccionaris, condemnà a morir a la forca els acusats.

El 1889, la Internacional Socialista es va proposar reivindicar la jornada de vuit hores per a tots els obrers del món mitjançant una gran manifestació en tots els països. Es va projectar que se celebraria l’1 de maig de cada any, en honor a la lluita per la jornada de 8 hores i en record d’aquestes cinc persones condemnades a la forca, coneguts com els màrtirs de Chicago. El 1889, doncs, es va declarar l’1 de maig com el Dia del treballador, perquè adquirís una significació de reivindicació i protesta. Amb el pas dels anys es va anar avançant en nivells més grans de justícia al món.

Irònicament, més d’un segle més tard, als mateixos Estats Units i a Europa, bressol del moviment obrer revolucionari, aquestes conquestes obreres són revertides per governs i multinacionals sense haver de disparar un sol tret, i sense haver de portar a ningú a la forca.

ORGANITZACIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL (OIT).

L´OIT actua mitjançant una Conferència Internacional del Treball, que es reuneix almenys una vegada a l’any a Ginebra. En ella hi participen els delegats dels governs, dels treballadors i dels patrons de cada país.

Els seus acords es refereixen a normes internacionals de caràcter social i de la promoció de la justícia social.

Les finalitats de l´OIT es concentren en la promulgació de directrius, legislacions i assistència tècnica, sobre la reglamentació del treball i la seva qualitat, la contractació laboral i la lluita contra la desocupació, garanties d’un salari que asseguri condicions de vida dignes, protecció als treballadors contra malalties generals o professionals, pensions de vellesa i invalidesa, defensa dels interessos dels treballadors quan es troben aturats.

Els estats signataris de l´OIT senten preocupació pels problemes socials i han ratificats els convenis que emanen de l´OIT..

A totes les nacions, mentre que necessitin d’ajuda tècnica de l´OIT, se’ls envien grups d’experts que fins i tot s’ocupen de les regions més endarrerides.

El nostre Estat, el Principat d’Andorra, no s’ha adherit a l´OIT. Per això, el Principat d’Andorra únicament hauria de disposar d’organitzacions sindicals i patronals legitimades i reconegudes pel Govern d’Andorra i ratificar els convenis fonamentals de l´OIT. Com a Estat, no tenim cap compromís, ni cap obligació de caràcter laboral internacional. Estem completament al marge.

El Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), reclamem que el Principat d’Andorra ratifiqui els convenis fonamentals de l´OIT.

SEGURETAT SOCIAL.

Les normes, la Llei i els reglaments sobre la CASS (i sobre la sanitat nacional), han sigut, i continuen sent, responsabilitat absoluta dels diversos consells generals i els diferents governs que s’han constituït fins ara. La competència d’interpretació, regulació i aplicació d’aquestes normes ha estat i és responsabilitat dels diferents consells d’administració i direccions de la CASS, tant en els restriccions de serveis, les negatives d’ajudes o prestacions com, sobretot, en les altes mèdiques sense garanties, que suposen un menyspreu al treball dels metges o els professionals sanitaris, que els cotitzants estem obligats a visitar, a consultar o a recórrer.

En situacions de crisi, com la que estem patint al nostre país, el dret a la sanitat pública s’ha de garantir de forma gratuïta i universal, com a dret absolutament prioritari, i sense excuses, de dret constitucional i de dignitat de la persona. Quan aquells que ens administren i exerceixen la potestat de decisió i execució no saben, no poden o no són conseqüents amb els seves funcions i responsabilitats, en perjudici dels ciutadans, és millor que renunciïn als seus càrrecs o se’ls cessi.

El Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), reclamem, als poders públics, que la CASS sigui nacionalitzada, que formi part de l’Administració pública estatal, que el Govern administri el seu funcionament i que l´Estat assumeixi les garanties de protecció a la salut i a la jubilació, o les deficiències econòmiques que se´n puguin derivar.

Igualment, requerim al Govern d’Andorra que el nostre Estat signi i ratifiqui el Codi Europeu de Seguretat Social i la Convenció Europea de Seguretat Social.

NEGOCIACIÓ I CONVENI COL·LECTIU.

DEFINICIÓ

La negociació col·lectiva es defineix com el conjunt de relacions i processos d’acostament, diàleg i acord escrit relatiu a les condicions de treball i d’ocupació entre els grups antagonistes socials (organitzacions de treballadors i patronals) en el si dels quals, des de l’autonomia col·lectiva, es produeix el conveni col·lectiu.

El conveni col·lectiu es defineix com tot acord o contracte col·lectiu, negociat i escrit (en conseqüència vinculant), relatiu a les condicions de treball, ocupació i productivitat, celebrat entre representants dels treballadors o organitzacions sindicals i representants dels patrons o de les organitzacions patronals. És l’instrument principal mitjançant el qual, els treballadors, a través dels seus representants, estableixen amb els patrons les seves condicions col·lectives de treball, en un procés de diàleg i negociació. Per extensió, els sindicats tenen també un interès legítim en la negociació col·lectiva ja que aquesta és un mitjà de defensa dels interessos econòmics i socials dels treballadors.

El conveni col·lectiu se sotmet al desenvolupament de la negociació col·lectiva en un procediment reglat com a garantia de dret.

Sota el reconeixement del dret a la negociació col·lectiva, pot entendre’s que són matèries pròpies o susceptibles de negociació col·lectiva totes aquelles que directament o indirectament, estiguin relacionades amb les condicions de treball o ocupació.

L’objectiu general de tota negociació col·lectiva és regular al màxim les condicions de treball i representa una forma de relació entre sindicats, patronals i Govern, basada en el consens i la conciliació, entorn de la política econòmica, com a forma de legitimació de la mateixa. Igualment, podran regular la pau laboral a través de les obligacions que es pactin, implicades en un compromís de les parts negociadores, a tenir un determinat comportament. Per tant, són les que regulen els pactes de pau i els procediments de solució pacífica dels conflictes laborals.

La negociació col·lectiva persegueix dos objectius. D’una banda, serveix per determinar les remuneracions i les condicions de treball que s’apliquen per acord, que s’ha aconseguit mitjançant negociacions, entre dues parts que han actuat lliurement, voluntàriament i independentment. D’altra banda, fa possible que patrons i treballadors defineixin, mitjançant acord, les normes que regiran les seves relacions recíproques. Aquests dos aspectes del procés de negociació es troben íntimament vinculats.

Perquè la negociació col·lectiva pugui funcionar amb credibilitat, es requereixen certes condicions d’ordre jurídic i estructural. En primer lloc, és fonamental l’existència de sòlids fonaments democràtics i un marc jurídic que assegurin la independència i la participació efectiva dels interlocutors socials.

Els requisits de legitimació, fons i forma, s’estableixen perquè els convenis col·lectius resultin vinculants per a tots els representants dels treballadors i dels patrons a l’hora de negociar.

Tot el procediment negociador, des del seu inici fins a la seva conclusió, ha d’estar presidit pel principi de bona fe. Negociar amb bona fe és rebre amb tolerància i voluntat real d’anàlisi i estudi, les propostes negociadores, considerar-les, i raonar, si escau, la seva falta d’acceptació. Aquest ànim inclou i implica respectar les diferències i acceptar la discrepància, i exclou tant les reposades negatives immotivades com les propostes extravagants. El principi de bona fe demanda de les parts negociadores que s’asseuen a negociar amb la intenció, vocació real i formal d’arribar a un acord, la qual cosa comporta realitzar i mostrar un veritable i efectiu esforç i interès per convenir, presentant contrapropostes alternatives que permetin apropar postures per aconseguir el consens. Aquest tipus d’actituds implica excloure postures intransigents, evitar encastellar-se en posicions irreductibles i fugir de les dominants.

No obstant l’anterior, en els convenis col·lectius i en els acords, es podran establir procediments, com la mediació i l’arbitratge, per a la solució de les controvèrsies col·lectives derivades de l’aplicació i la interpretació dels convenis col·lectius.

L’acord assolit a través de la mediació i el laudo arbitral, tindran l’eficàcia jurídica en la tramitació dels convenis col·lectius.

En un país com Andorra (moltíssim poder concentrat en poques mans i poques garanties sindicals, tot i el dret reconegut en la nostra Constitució) més que unes negociacions podríem definir-les com un judici sense garanties, ja que al final legisla l’altra part de les negociacions (on la llei esdevindria la sentència). Primer, per arribar a la negociació/judici, s’haurien d’aconseguir unes garanties de legalitat. Aquesta garantia ha de ser el dret de negociació col·lectiva (on el patró o la patronal i l´Administració pública, tinguin l’obligació d’acceptar la negociació).

Per a una protecció jurídica correcta de la negociació col·lectiva cal que aquesta figura sigui reconeguda a la Constitució.

LLEI D´ACCÉS A LA INFORMACIÓ SOBRE L´ADMINISTRACIÓ PÚBLICA i PARAPÚBLICA

DRET DE TRANSPARÈNCIA I ACCÉS A LA INFORMACIÓ

Exercir el dret de rebre informació pública.

L’article 19 de la Declaració universal dels Drets Humans diu: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ésser molestat per causa dels seves opinions, el d’investigar i de rebre informacions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió.”

El dret a la llibertat d’expressió l’hem de defensar com un mitjà per la lliure difusió de les idees i el foment de l’autèntica participació política. És un dret fonamental i essencial per possibilitar el funcionament de la democràcia i de la participació pública en la presa de decisions. Els ciutadans no poden exercir el seu dret de vot de manera efectiva o participar en la presa de decisions pública, sino compten amb un lliure accés a la informació que hauria d’emanar de les administracions públiques i parapúbliques.

Aquest ha de ser un dret de la llibertat de pensament, opinió i expressió en el qual s’ha d’incloure el dret de buscar, rebre i difondre informacions i idees de tota condició, i proposar accions, sense consideracions de discriminacions, sigui verbalment, per escrit o de forma impresa o artística, o per qualsevol altre procediment d’elecció i gust. També s’ha de protegir, l’exercici d’aquest dret, davant de qui, mitjançant qualsevol pràctica o modalitat, pugui impedir-lo, establint, com a garantia, els procediments judicials que calguin.

És un dret que es revela en la seva capacitat per permetre participar en la societat, que incentiva l’opinió pública, iguala les condicions de difusió de la informació i on les persones que formen la societat, apreciïn l’existència d’opinions diferents, discrepants o dissidents. Això permet exposar, discutir, posar a prova, mantenir vius i fonamentar les diferents opinions, que cada persona pugui valorar quines idees són verdaderes, falses o relatives, i evitar que una sola idea o veu, la de l’administrador, es converteixi en dogma o prejudici infundat.

És la defensa de la transparència com a qualificació de la llibertat d’expressió i d’informació (donar-la i rebre-la), ja que sense transparència la informació és escassa i l’opinió poc sustentada. Quan la informació és asimètrica, les desigualtats s’exacerben, els desequilibris es perpetuen i impera la injustícia.

És necessària, en les societats democràtiques, i on siguin vigents en efectivitat i en quotidianitat els drets humans, la involucració i el debat permanent i arribar a aconseguir el dret a la informació i a rebre-la amb totes els garanties.

L’accés a la informació pública i parapública, facilita la seva difusió entre els ciutadans, i amb aquesta informació, podem jutjar millor i amb més criteri la capacitat dels responsables públics i decidir, en conseqüència, la formulació de crítiques sobre el desenvolupament de les activitats de l’Administració pública i parapública, afavorint una fiscalització més gran de la seva activitat. Això permet una participació adequada dels ciutadans en el debat sobre els assumptes públics, que contribueix a la necessària regeneració democràtica, es promou l’eficiència i l’eficàcia de l’Estat i s’afavoreix el creixement democràtic i social. Sense l’accés a aquesta informació, ens mancarien els elements necessaris per exercir la crítica i el control sobre les polítiques públiques parapúbliques.

El resultat principal és trencar la política que ha caracteritzat les nostres administracions públiques i parapúbliques, on el secret en les decisions que afecten o perjudiquen els ciutadans es manté com la regla i la transparència com a excepció. Considerem necessària la participació de la ciutadania com una forma de control social en els actes de l’Estat.

Els arguments o les normes sobre la privacitat poden dificultar la investigació i la informació d’actuacions corruptes (tràfic d’influències o d’informació privilegiada, nepotisme, etc.), i il·legals. Les normes de privacitat són per protegir els assumptes privats de les persones, però no s’han de fer servir per negar el debat d’assumptes d’interès públic. Cal que la informació no depengui de la voluntat de l’administrador de torn, ja que l’autoritarisme i la burocràcia s’erigeixen en obstacles perquè els ciutadans no l’obtinguin.

Els càrrecs electes públics (per la potestat de decisió que tenen), càrrecs de confiança i funcionaris, estan subjectes a una fiscalització més gran per part de la societat.

La manca d’informació, dosificada, amagada o negada, per part dels poders públics, és un clar síndrome dels greus conflictes de transparència i credibilitat dels que ens administren.

El ciutadà troba infinitat d’impediments i obstacles per a l’obtenció d’informació pública o parapública, fins i tot sobre aquelles que el concerneixen o afecten directament, així com aquelles que l´afecten de manera sectorial o general.

La negació arbitrària d’informació i la creació d’obstacles en el lliure flux informatiu violen el dret a la llibertat d’expressió.

A la nostra societat encara li manca perfeccionar i polir els progressius conceptes de democràcia, que entre altres valors, passa per la participació ciutadana mitjançant el control de les nostres administracions públiques i parapúbliques. Per assegurar aquest dret, és necessari garantir el dret a rebre, dels poders públics, la informació que se’ls demani, sense confidencialitats, ocultismes o enganys.

Considerem consagrat, en favor dels ciutadans i les ciutadanes, el dret a la informació oportuna i veraç per part de l’Administració pública i parapública, perquè aquesta informació no quedi a l’arbitri i la discrecionalitat de persona o càrrec públic d´algú.

Per aquests principis esmentats, el Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) reclamem la garantia de l’exercici del dret de la ciutadania a l’accés a la informació a través d’una Llei de transparència i accés a la informació, que inclogui, entre altres, els criteris següents:

Les institucions públiques i parapúbliques han d’estar conduïdes pel principi de màxima informació i transparència. Igualment han de respondre i aclarir, amb quantitat, qualitat i claredat, qualsevol petició o demanda d’informació, sobre tot allò executat amb pressupost públic, independentment del seu format, suport, data de creació, origen, classificació o processament, perquè els ciutadans puguin jutjar la gestió dels administradors amb fonament.

Proporcionar informació útil, oportuna, pertinent, comprensible, confiable i verificable, a tota persona que ho sol·liciti, en el marc de l’eficàcia, l’eficiència, l’economia i l’oportunitat de la informació, de manera que permeti i promogui el coneixement dels procediments, els continguts i les decisions que s’adoptin.

Només quan l’acció dels poders públics se sotmet a escrutini podrem parlar d’un procés democràtic de societat crítica i exigent.

En el nostre país, immers en una greu i profunda crisi econòmica, una Llei de transparència i accés a la informació, que exigeixi l’acompliment de les obligacions de transparència proactiva, i que, per homogeneïtat, permeti a Andorra signar el Conveni del Consell d’Europa sobre accés a documents públics, és una eina implacable de les persones contra els mals heretats d’altres èpoques en què és governava amb altres paràmetres, i és un mitja per exigir la claredat i la transparència dels càrrecs polítics, de confiança i dels funcionaris, i per influència, de les nostres administracions públiques i parapúbliques.

Aquesta Llei hauria de contenir els preceptes i els objectius següents:

El dret a la informació és un dret de tots.

La transparència, i lliurar la informació, és una obligació de tots els càrrecs electes i de totes les administracions públiques i parapúbliques.

Els càrrecs electes i els funcionaris tenen l’obligació d’ajudar els sol·licitants.

El dret d’accés a la informació ha de ser garantit per un organisme independent.

Establir un model administratiu obert i democràtic en contraposició al model dosificat i “criptogràfic” actual.

L’eficiència administrativa a través de la rendició de comptes i la supervisió ciutadana.

La reducció de la corrupció.

L’ètica de la política.

Sense la possibilitat de tenir accés a la informació pública i parapública amb transparència, per opinar lliurement, denunciar injustícies i demanar canvis, el ser humà està condemnat a l’opressió.

EL VOT DELS IMMIGRANTS.

PARTICIPACIÓ DELS NO NACIONALS COM A VOTANTS EN LES ELECCIONS COMUNALS DE CÀRRECS ELECTES POLÍTICS

PARTICIPACIÓ CIUTADANA

Totes les persones de la nostra societat, en la nostra condició de ciutadans, tenim el dret de posar en pràctica l’ús dels mecanismes d’intervenció per assegurar la nostra participació en la presa de decisions i la resolució dels problemes que afecten el bé comú. L’objectiu dels mecanismes d’intervenció ciutadana és brindar garanties i beneficis perquè nosaltres, com a ciutadans d’Andorra, puguem incidir en canvis dins dels mecanismes judicial, executiu i legislatiu.

Els dispositius de participació ens donen la possibilitat, com a ciutadans, de fiscalitzar i sancionar si l’Executiu i el Legislatiu compleixen o no compleixen èticament amb les seves responsabilitats.

Podem establir una relació directa amb les autoritats públiques, donar a conèixer les nostres propostes, pressionar perquè siguin adoptades, opinar sobre assumptes públics, exigir el compliment de les normes, vigilar la conducta dels dirigents, prendre decisions que ens afecten a tots o sancionar els governants que actuen de forma irresponsable, entre altres formes de participació i amb l’objectiu de que cadascú pugui participar en la conformació, l’exercici i el control del poder polític.

El vot és el mecanisme mitjançant el qual, com a ciutadans, podem triar (i delegar) de manera activa, les persones que considerem idònies per a la nostra representació política, en les institucions i els poders públics.

Les comunitats d’immigrants estan excloses del vot i de la presa de decisions. La majoria dels programes electorals no s’adrecen als immigrants perquè se sap que no poden votar.

El no accés al vot fa que es presenti a la ciutadania, i no als immigrants, el tema migratori. No parlen dels immigrants, sinó que es parla d’immigració, en termes més paternalistes o més criminalitzadors, perquè és la ciutadania la que vota i els immigrants no són considerats ciutadans.

Parlem d’una “classe subterrània”, majoritària, sí, però ni tan sols reconeguda socialment i políticament. Ni tan sols és considerada com una classe social, perquè no és anomenada, i en no ser anomenada, sembla que no existeixi, i que s’aboqui principalment a situacions de precarietat i marginalització, a la qual es veu sotmesa, i que s’accentua, si escau, per les lleis i normatives d’immigració.

Els permisos de treball i residència que donen accés als drets com a habitant, es tenen i es perden. Conforme amb la Llei d’immigració, cada renovació significa un contracte de treball, requisit difícil amb l’actual mercat laboral, amb la qual cosa, moltes persones perden les autoritzacions i els drets adquirits.

Aleshores, l’immigrant no és un ciutadà sinó que, esdevé solament un instrument, mà d’obra.

Contràriament, sí que estan obligats a contribuir en les càrregues econòmiques provinents de la parròquia on habiten. Contribueixen i paguen en igualtat de condicions que els nacionals andorrans, però no poden participar amb el seu vot en l’opció política que més els interessi.

Els immigrants, en la seva condició de persones participants en l’acció de contribuir al desenvolupament, a la riquesa, a les imposicions econòmica provinents de les administracions comunals, en igual obligació que els ciutadans nacionals, han d’adquirir, pel principi d’igualtat, el fet de poder participar en les eleccions comunals, com a votants, perquè les administracions parroquials son les més properes i directes en tot allò que a ells els afecta, en la convivència i el veïnatge.

Això planteja un nou concepte de ciutadania, una ciutadania que no es vinculi a la nacionalitat, sinó als drets.

El Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT) considerem justa i democràtica la participació dels immigrants residents a Andorra en les eleccions comunals, amb el seu vot, perquè puguin concedir la seva confiança a aquells candidats més creïbles en les seves propostes de desenvolupament i convivència ciutadana.

Igualment reclamem, en consideració al principi d’igualtat en la contribució i d’acció democràtica, que el Govern faci una llei que reguli la participació dels immigrants residents, en les eleccions comunals.

LLEI DE REFERÉNDUM, PLEBISCIT I INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR.

Si bé els ciutadans podem triar (per delegació temporal) qui ens governa, això no implica que determinem com es governa, ni els objectius del Govern. Aquest fet podria ser reconduït, democràticament, a través de consultes adreçades a la ciutadania, sobre qüestions rellevants per a la vida e l’estat social.

La possibilitat d’implementar la participació de la ciutadania en el seu conjunt, en els temes d’interès transcendentals a escala nacional, requereix en primer lloc que aquesta situació estigui establerta i instrumentada en una llei sobre aquesta matèria, en qualsevol de les seves modalitats, és a dir, referèndum, plebiscit, iniciativa popular, etc. Considerem que d’aquesta manera, com el seu nom indica, la participació ciutadana serà més directa i, per això, més compromesa amb els resultats i generadora, entre altres coses, d’un interès més gran, una responsabilitat i una involucració dels ciutadans en qüestions d´Estat, ja siguin de caràcter polític, jurídic, econòmic o social, que puguin beneficiar o perjudicar el país.

L’objectiu d’aquesta exposició és assenyalar els principals conceptes que s’exerceixen en una democràcia:

Democràcia: Govern del poble per al poble, que és una forma de govern, una manera d’organitzar el poder polític, en el qual el decisiu és que el poble no és només l’objecte del govern -el que cal governar – sinó també el subjecte que governa.

Considerem que per a l’existència d’una democràcia real com a tal han d’existir una sèrie de factors essencials, i que tant la ciutadania com el Govern han de poder comptar amb les condicions mínimes següents:

• Que la societat sigui lliure.
• Que no es trobi oprimida per un poder polític.
• Que no es trobi dominada per una oligarquia tancada.
• Que el Govern existeixi per al poble i no al revés.

En conseqüència, un dels principis irrenunciables de la democràcia és que, aquesta, és una forma de govern en la qual el poble participa de manera continuada en l’exercici participatiu de les preses de decisions.

Aquesta participació continuada del poble també significa com a concepte, prendre part, convertir-se un mateix en part d’una organització que reuneix a més d’una sola persona i, de forma compromesa, compartir alguna cosa amb algú o, almenys, fer saber, a uns altres, alguna concepció diferent. De manera que la participació és un acte social.

La democràcia ha de ser dinàmica en les seves formes i procediments.

La noció d’autogovern ha d’incloure la participació decisòria dels ciutadans.

La consulta directa afavoreix la responsabilitat ciutadana.

Els ciutadans, com a electorat, hem de tenir una veu més directa en l’elaboració i aprovació de les lleis o les normes.

Els mecanismes de la democràcia participativa encoratgen els ciutadans a tenir més interès en els assumptes públics, fomenten l’educació política i estimulen la participació electoral.

La participació democràtica periòdica és una arma eficaç per reduir la influència de les persones o els grups minoritaris, elitistes i sectaris, de pressió, sobre els càrrecs politics de l’Administració pública i obliga a augmentar la responsabilitat ètica de la classe política.

Alhora, aquests mecanismes condueixen a la ràpida presa de decisions, sobre temes controvertits i propicien la creació de fòrums públics per debatre temes nacionals crítics i permeten als càrrecs públics conèixer el punt de vista de la ciutadania.

Per tant, la participació ciutadana és el dret d’activitats i iniciatives, que els ciutadans despleguem, afectant a l’espai públic des de dins i des de fora de l’administració dels poders públics.

Els que gaudim de drets polítics som exclusivament els ciutadans, és a dir, en parlar de la participació ciutadana, referint-se a l’acció que realitzem els ciutadans, entesos com els únics subjectes que som reconeguts com a capaços de participar i exercir drets polítics, no solament en unes eleccions cada quatre anys, sinó, també, en un conjunt d’actes i actituds enfocats a influir d’una forma més o menys directa, però legal, sobre les decisions de poder del mecanisme polític, amb la clara intenció de preservar-nos, o incidir, en l’estructura del funcionament d’influència, d’altres interessos privats, privilegiats i ocultament dominants.

D’acord amb el que s’ha dit, entenem que la cooperació entre els qui governen i els ciutadans és fonamental perquè pugui existir la participació de la ciutadania, en els termes definits, fent servir mecanismes democràtics directes, com a denominació comuna expressada de la participació política ciutadana.

El Sindicat de Treballadors del Comú d’Andorra la Vella (SITCA), la Unió Sindical d’Andorra (USDA) i el Sindicat Andorrà de Treballadors (SAT), demanem que per afavorir la democràcia i fer-la més gran Andorra aprovi una llei de:

REFERÈNDUM com a fórmula de participació directa (consulta popular) mitjançant la qual la ciutadania manifesta la seva aprovació (ratificació) o rebuig, per mitjà d’una votació, a una iniciativa, decisió o acte important (lleis o actes administratius) que afecta els ciutadans, o a la seva majoria, per part dels qui ens governen i administren.

PLEBISCIT que serveixi perquè els ciutadans decideixin entre acceptar o rebutjar una proposta que concerneix a la sobirania ciutadana i nacional, ja que aquest és un acte de consulta a la ciutadania, sobre una decisió i execució de naturalesa governamental o constitucional, és a dir polític, en l’original sentit de la paraula.

INICIATIVA LEGISLATIVA POPULAR com a mecanisme de dret, en què se li confereix o transmet a la ciutadania la potestat per fer propostes de llei, d’iniciar el procediment de revisió, modificació, esmena de la constitució o d’una norma formal, als qui ens governen i administren.

Aquests són drets que hem d’exercir com a administrats i com a raó de ser de l’Administració pública o parapública, i és un funcionament de participació democràtica directa.

Finalment, expressem la nostra solidaritat a favor de les treballadores i els treballadors de la Banca Privada d´Andorra, i a tots els afectats per aquest afer, i desitgem que es trobi ràpidament una solució a aquest conflicte col·lectiu.

Cristian ASENSIO, Gabriel UBACH i Guillem FORNIELES