Res no ha canviat!

Excepte que a diferència d’altres ocasions, en què les mobilitzacions generals de l’1 de maig han anat encaminades a rebutjar determinades mesures de retallades, com reformes laborals i de pensions, en aquesta ocasió la mobilització ha de tenir un marcat caràcter ofensiu, reivindicant el reconeixement de drets en els tres àmbits elementals, la sanitat, els salaris i pensions decents en equilibri amb el nivell de vida del país i l´habitatge de protecció pública a preus protegits.

Ha de ser una jornada històrica de reivindicacions, que quedi en la memòria de les treballadores i treballadors que sortim a la palestra.

Tots junts defensant els interessos dels nombrosos pensionistes que veuen el seu poder adquisitiu minvar any rere any.

Històrica per la important participació dels moviments feministes en la seva lluita contra el patriarcat, dels ecologistes en la lluita en contra del canvi climàtic, de les treballadores i treballadors de totes les edats defensant salaris dignes i el dret a l’habitatge a preus dignes.

Em sento orgullós de formar part d’un col·lectiu tan ampli i plural, d’una pluralitat que té un sentiment col·lectiu tant contrari a les polítiques governamentals existents a dia de avui, i que s’evidencia en la gran desafecció que sent la població per la política, quina cada dia els representa menys, convertint la política andorrana cada dia més en una lluita de classes.

Ha estat l’expressió més clara que hi ha una Andorra que reivindica, que lluita, que no s’empassa el discurs oficial que ens vol convèncer que vivim en el millor dels mons possibles.

Que Andorra es un paradís? Sí, i sobre tot per alguns! A diferència d’aquests, les treballadores i treballadors volen una Andorra per viure i no solament una Andorra per treballar.

Vivim en una Andorra que compatibilitza l’augment de la riquesa dels uns amb un creixent augment de desigualtats i increments de la pobresa amb una notable precarietat laboral i social.

Això passa perquè la precarietat laboral i social està cada vegada més estesa i la crisi del COVID-19 ha evidenciat aquesta situació, en el qual una part important de les persones pensionistes malviuen amb pensions miserables, on un nombre significatiu de les dones pateixen una doble discriminació laboral i en altres espais de la vida quotidiana, on una gran part de la nostra joventut no tingui futur i li sigui impossible dur a terme un projecte de vida propi i independent.

S’abandona les persones a la beneficència en lloc de garantir els seus drets.

S’utilitza a les empleades de la llar o a les persones immigrants com a mà d’obra barata i sense drets, sangonejant inclòs el dret a les manifestacions pacifiques. El dret al treball es veu vulnerat en molts dels casos a les persones que pateixen més precarietat, les quines queden excloses de la societat del benestar.

S’ha demostrat que la incidència de l’atur als centres de treball, amb els ERTOs a l’andorrana, ha estat més gran que les viscudes en les anteriors crisis que van ser pal·liades amb polítiques de contenció neoliberals que tant han empobrit la societat Andorrana.

Aspirem a millorar en el futur la nostra correlació de forces. Sense dubte, es pot afirmar que és necessari per posar al centre del debat polític qüestions que condicionen la vida de la gent però que, habitualment, no formen part de la disputa política, incorporant també els aspectes relacionats amb la sanitat i medi ambient.

Ho hem d’aconseguir!

La fal·làcia de l’oasi Andorra ha quedat en evidència, això ha fet saltar les alarmes dels poders polític, econòmic i mediàtic. Així s’entenen les mancances socials que te el país.

El Govern d’Andorra, a més d’anar contra tota evidència, mostra el seu nerviosisme davant aquesta polarització sobre qüestions socials i laborals que evidencien les mancances de la societat Andorrana. La seva fugida cap endavant reflecteix amb claredat que cada vegada hi ha una major distància entre el discurs oficial i una part important i creixent de la població que pateix en carn pròpia els efectes de les polítiques neoliberals emprades pel govern sense diàleg ni consens amb els diferents actors socials ni amb la població que literalment no arriba a final de mes o no pot independitzar-se, la que està disposada a confrontar-se amb aquestes polítiques i a lluitar per defensar un canvi de les mateixes, per defensar els seus drets laborals i socials.

És precisament la constatació d’aquest ampli espai de lluita que té un gran mèrit, perquè s’ha de construir, tanta gent sent les mobilitzacions en un context en què s’ha pretès amagar o ridiculitzar els arguments dels que defensen que una altra Andorra és possible, que s’ha donat massa veu de manera reiterada i desequilibrada als portaveus dels governs i de la patronal, que formen els poders fàctics, com és sabut, mai veuen que una Andorra diferent estigui justificada.

Avui en plena crisi de la Covid-19, encara esperem que el Govern d’Andorra reconegui que les polítiques neoliberals dels governs emprades durant la crisi del 2009 dificultaran molt més la reactivació econòmica de tots nosaltres.

Encara no hem sortit de la crisi econòmica del 2009, amb les conseqüències que ha tingut per a l’economia de les famílies i de la petita i mitjana empresa i en detriment del conjunt de la societat Andorrana, els poders fàctics del país amb les polítiques d’austeritat han debilitat l’economia del conjunt de la societat.

Fa 15 anys que l’USdA ja reclamava un atur contributiu, un fons empresarial, comitès d’empresa, convenis col·lectius per poder oferir, si cal, unes garanties socials i laborals a les empreses del país i als seus treballadors, com es pot comprovar amb el manifest que vàrem publicar amb els sindicats del CSI Pirimed (comitè Sindical Interregional) l’any 2004.

Com veureu, no hem avançat gran cosa, això si la coresponsabilitat en temps de crisi ha de ser compartida per tots. Pels uns, els grans beneficis, pels altres, les penúries, com salaris baixos, pensions de misèria, habitatge extremadament car i especulatiu, i com a colofó ens inventem els ERTOs a l’Andorrana, on les treballadores i treballadors del país no tenen altre remei que acceptar les condicions o veure’s condemnats a l’acomiadament.

Acomiadament lliure, la joia de la corona del nostre Govern, qui va reduir el cost de l’acomiadament significativament en la darrera llei del codi de relacions laborals encara que insisteixin que no es l’acomiadament sinó el preavís el que s’ha reduït. Sigui com sigui, avui acomiadar, a l’empresari li surt molt més econòmic.

On son els delegats sindicals? Als comitès de empresa se’ls han menjat els ERTOs a l’Andorrana?

L’1 de maig 2020 pot significar un canvi de país, de societat, de context social.

Tot això dependrà de tots nosaltres, de la nostra conscienciació sobre quin país volem, si volem mirar cap un altre lloc o si pel contrari volem ser part activa, dels canvis tant necessaris que necessita Andorra, com a societat i com a país