És un d’aquells mots que viuen a l’ombra de la sospita de ser barbarismes (jo ho vam veure amb el verb rompre, per exemple), però en aquest cas segurament a causa de l’ús tan restringit que té: només la fa servir l’àmbit de la política (mandat democràtic). Però el cert és que pertany a una família normal i corrent, els derivats del verb manar: recomanar, comanda, comandament, demanda, manament… Curiosament, hi ha dos parents als quals els passa una cosa molt semblant: comando (terme encunyat en portuguès i que van importar primer els boers, abans de difondre’s durant la Segona Guerra Mundial) i comandita (al seu torn d’origen italià), d’ús pràcticament reduït a l’expressió ‘fer comandita (amb algú)’. I això que també existeix comanditar (‘Sostenir una empresa com a aportador de fons’).
    Com es pot veure, la personalitat forta de la mare ha impregnat els descendents. En realitat ha estat una cosa progressiva, ja que originalment mandare tenia el significat d’’encarregar, confiar alguna cosa’, que és el que encara mantenen comanar i encomanar. Però amb l’aparició de mots més específics, com per exemplecomandància, la família va anar adquirint un aire imperatiu, fins i tot en ocasions militaresc, actualment molt ben encarnat per dos mots ben diferents entre ells:manaire (adjectiu que podria haver donat lloc als coneguts manaies, els soldats romans de les processons de Setmana Santa) i telecomandament, àlies mando a distància (tan fàcil com fóra col·loquialitzar-lo en ‘mànec a distància’), el veritable dictador del consum televisiu.
    De fet, hi ha un altre membre de la família encara més significatiu, perquè no solament és que sembli un castellanisme sinó que ni tan sols se’n coneix l’existència:mandant, persona que confia a un altre la gestió d’un afer. I en canvi és perfectament conegut de la policia, especialment dels grups que treballen en col·laboració amb la italiana, ja que el sicari que executa algun membre d’un clan rival sol fer-ho per ordre d’un mandante.
    Torno al principi. És molt probable que amb la insistència dels diputats sobiranistes en la frase “cal complir el mandat de les urnes” el mot acabi sortint de la zona d’ombra, malgrat que no deixa de ser estrany que encara no ho hagi fet quan té un cosí germà campant des de fa temps per aquests telenotícies de déu: elmandatari. Sigui com vulgui, sembla força evident que l’evolució semàntica de manar i companyia indica que el mandat farà tot el que podrà per ser obeït. Perquè de confiança en els qui l’han de complir n’hi ha, però d’imperatiu també.