Segurament ningú l’espifiaria si ara demanés de quina mare prové el terme rei de la dialèctica electoral, majoria. No, no és cap parany; deriva, en efecte, de major (major, -oris, ‘més gran’, comparatiu de magnus, ‘gran’). On potser sí que no l’encertaríem tant és en la importància de la família, amb menys membres dels que la intuïció ens fa creure: tot just una vintena, cosa que el situa clarament a la banda baixa de la fecunditat etimològica (sense anar gaire lluny, el que el segueix per ordre de llista, mal, li triplica la parentela). Algun d’aquests parents ja és gairebé fòssil (majora, majoral) i altres en canvi són ben vius (majorista). Tot i l’escassedat, a la família hi cap la que deu ser una de les més grans contradiccions del diccionari: al costat demajestat i majestuós (de majestas, ‘grandesa, dignitat’) hi trobem majordom, que a pesar que literalment vol dir ‘el més gran de la casa’, certament no juga a la mateixa lliga. Si penses en els dos conceptes alhora podries visualitzar, per exemple, un lloc tan poc igualitari com la Zarzuela. Completa el quadre un adjectiu simpàtic com majúscul, retòricament associat cada dia més al substantiu escàndol.
No sé a què obeeix aquesta sobrerepresentació simbòlica del concepte majoria en l’imaginari polític col·lectiu, però l’ensum em diu que podria ser producte d’importació. Si us hi fixeu, unes quantes ratlles enrere he dit ‘una de les més grans contradiccions’ en comptes de ‘majors’; en català diem ‘en Tal és més gran que en Pasqual’ i no pas ‘és major’ (excepte al País Valencià, això sí. On per cert també s’usa l’expressió ‘els majors’, no pas per referir-se als majors d’edat sinó als avis i avantpassats), de la mateixa manera que preferim ‘està més ben preparat’ en lloc de ‘millor preparat’ (ídem que abans). A què es deu? Filiprimisme subtil? Preferència pel matís que l’adverbi aporta a l’adjectiu? No ho sé, però la història ibèrica demostra que si en algun lloc s’ha provat d’explicar les coses amb el màxim detall per tal que s’entenguessin ha estat aquí. No en va som el bressol del primer parlament europeu.
[Parlant de matisos. La prova que la famosa majoria silenciosa no solament no ha existit mai sinó que és una contradicicó en els termes és que elsilenci mateix té una marcada tendència minoritària: procedent de silere, ‘callar’, només ha sabut generar sis derivats, cosa que el situa a la franja no baixa, no, baixíssima. Entre els quals, per cert, dos de tan poc rendiment com silencier i silent. I un altre que valdria més que no en tingués ni gota:silenciador.]