Les relacions entre Madrid i Barcelona, com a capitals representatives dels seus territoris, històricament eren complementàries. Madrid tenia el poder polític, i Barcelona l’econòmic i industrial. La dictadura va començar a desmantellar una part del teixit industrial català que va ser traslladat a Madrid. La transició democràtica va facilitar la creació d’una estructura de poder polític a Catalunya. En aquests moments, les relacions entre Madrid i Barcelona han deixat de ser complementàries per passar a ser competitives. Espanya amb una estructura d’estat arrelada i Catalunya en vies de ser-lo, generen una total incompatibilitat, entre dos estats que es disputen el domini d’un territori. Espanya de cap de les maneres pot consentir que una de les seves regions es separi i Catalunya, considerant-se completament capaç d’autogovernar-se, no pot acceptar el seu sotmetiment a un estat que l’impedeix ser ella mateixa.

L’encabiment de Catalunya dins d’Espanya, ha estat sempre rebutjat per l’estat espanyol, que en cap moment ha renunciat a considerar-la com una regió, sotmesa al seu domini polític. Mentre Madrid i Barcelona eren complementàries la seva conllevància va ser més o menys possible, resolta en els casos més extrems amb la força de les armes. L’actual competitivitat entre els dos estats ha convertit en irresoluble la seva continuïtat en un sol estat. Arribat a aquest punt, la decisió majoritària del poble de Catalunya favorable a la seva independència, es democràticament inqüestionable.