Fa uns dies, es va fer públic l’últim informe de Panell Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de les Nacions Unides. L’única científica catalana que hi ha participat és Luisa F. Cabeza, enginyera industrial i catedràtica de la Universitat de Lleida. És la tercera vegada que intervé en aquest informe però la primera que coordina un grup de treball, el capítol d’Edificis. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria ens detalla algunes de les conclusions que presenta l’informe. Malgrat que sigui un problema global, creu que hi ha accions, que cal començar a prendre per poder revertir la situació, la reducció de la demanda d’energia, la primera. Per això, té clar que la contribució de tots és clau: “No hem de renunciar al confort però sí al luxe.”

Les dades del darrer informe no són esperançadores, no?
L’informe que s’ha publicat ara és l’informe del grup de treball 3 i corrobora el que ja havia dit l’1, que les emissions han seguit pujant. Això no és una novetat,  aquest informe ho avalua i mira quines accions de mitigació hi ha. Però sí, l’informe corrobora que les emissions han seguit pujant malgrat tots els esforços que s’han fet en eficiència energètica i renovables. Aquestes accions han fet que les emissions per càpita hagin baixat però cada vegada hi ha més demanda energètica, per diferents motius.

Per tant, l’energia és el punt clau en la lluita contra el canvi climàtica?Hi té un paper molt important, l’energia. També hi tenen un paper les accions que fem les persones. Són les emissions que ja hi havia abans de la revolució industrial, per exemple, provinents de l’agricultura. Però el gran canvi és la crema de combustibles fòssils.

Quina solució hi ha?
Cremar menys. (Riu)

Però la demanda energètica és cada vegada més gran…
Sí, i això s’ha de treballar. Tothom té clar que s’ha d’anar cap a la transició energètica, fer més renovables etc. però una dels aspectes nous d’aquest informe és corrobora d’una forma més palpable que el que s’ha de fer és reduir la demanda energètica. Si no, no arribarem als nivells d’emissions que tots considerem acceptables.

Però això com es fa? Amb els preus actuals, tots reduiríem demanda si poguéssim…
No crec que sigui fàcil però tampoc no tan difícil com tothom es pensa. Hi ha moltes petites accions que podem fer tots, que molta gent es pensa que no tenen efecte però que sí que en tenen. Evidentment hi ha molta diferència entre països, i no només si són països en vies de desenvolupament o no, sinó també per condicions climàtiques, costums o maneres de viure. Si vens a Catalunya i ens fixem en com fem servir l’energia avui dia o com es feia fa 300 anys o els nostres pares, veiem que hi ha coses que creiem necessàries que abans no ho eren però ens fan la vida més còmoda. És una realitat que els nostres edificis no els mantenim com els hem de mantenir. Comprem un pis i al cap dels anys, quan hi fa més fred, canviem la caldera; no se’ns ocorre mirar si les finestres tanquen bé. L’edifici està gastant més del que gastava al principi. I no som només nosaltres. Perquè trobem ajuts per canviar la caldera però no per canviar les finestres. Per tant, el concepte de gastar menys no el té assumit ningú. Ni nosaltres com a ciutadans ni els polítics a l’hora de fer els ajuts. Aquest només és un exemple.

Aleshores hem de renunciar al confort?
No hem de renunciar al confort però sí al luxe. A l’hivern posem la calefacció a 25 graus per permetre’ns el luxe d’anar per casa en màniga curta. A l’hivern s’ha d’anar amb un jersei, encara que tinguis calefacció. I a l’estiu, a l’inrevés, hem d’endur-nos una jaqueta per anar a treballar perquè tenim fred. No hauria de ser així. A l’estiu hauríem d’estar còmodes en màniga curta. És el que ens diu la nostra climatologia. I ens hem acostumat a posar l’aire condicionat i posar-nos una jaqueta si tenim fred. Això no és confort, això és luxe.

Tu has coordinat un equip del grup de treball sobre edificació, quines han estat les vostres conclusions?
El nostre grup ha estat un dels que més ha contribuït al concepte de gastar menys. Hem intentat organitzar el capítol al voltant d’aquesta idea: primer hem de gastar menys, després utilitzar al màxim l’eficiència energètica i finalment aconseguir que l’energia que necessitem que sigui provinent de fonts renovables. Hem intentat recollir de la bibliografia totes les accions que hi ha en aquest context. I això ho hem fet mirant els materials que s’utilitzen en l’edificació com dissenyem les cases, com les fabriquem, com les mantenim, com les utilitzem i en la demolició. El concepte de residu zero i d’economia circular no només té un efecte en els materials i en la contaminació, sinó també en les emissions. Com menys materials fem servir, menys n’hem de produir, i fem menys emissions. Hi ha una part important que ve d’aquí.

I creus que els governs es fan prou seu aquest informe?
És la primera vegada que coordino un equip però és la tercera que hi participo. I des de la primera que em va cridar molt l’atenció que el resum per polítics està acceptat per tots els governs i línia per línia, literalment. De fet, és l’únic informe que conec que més de 190 països l’accepten i que directament els influeix. I això li dona robustesa. Altra cosa és si es fan polítiques reals, si s’implementen i com. Tots tenim clar que qualsevol canvi que vulguem fer té un impacte directe amb l’economia. I evidentment cada país té els seus propis interessos, no només polítics, ja que estan representant la seva gent.

Aleshores, que l’acceptin no és el problema sinó que siguin congruents amb les decisions que es prenen després?
Exacte. Però cal veure com és de difícil. I no vull defensar els països com ho fan. Tots sabem que mitigar el canvi climàtic ens afecta en dos aspectes. El primer, en canviar com fem les coses sense renunciar a la nostra forma de vida i confort, i renunciar a coses que són un luxe. I dos, en cost econòmic. I tots diem que sí, però quan ens toca la butxaca no ens agrada tant. Al final, pels polítics, implementar-ho tot té unes conseqüències fortes. També en l’economia. Europa som un continent líder en la mitigació de canvi climàtic, som el contenint que tenim més clar que això és necessari. Però per què no es fa més? Des del meu punt de vista, i sense que serveixi s’excusa, si Europa implementa totes les polítiques i nomes ho fa Europa, servirà de molt poc. Sabem que el canvi climàtic té un efecte global. Si nosaltres fem molt però el del costat no, seguirà havent-hi canvi climàtic. N’hi haurà menys però n’hi haurà. I ho farem amb costos econòmics que farà menys competitiu el nostre continent i farem mal a la nostra pròpia economia. I per això és molt difícil aquest tema. Pots estar-ne molt convençut però si vas per feina i ets l’únic, empobreixes el teu propi país. Per això ho hem de fer tot junts i alhora. I això ho fa difícil però no impossible.

Però també deies que tots podem ser accions petites. S’han de fer més campanyes de sensibilització?
Campanyes de sensibilització i formació. Jo acostumo a posar exemple de residus. Quan érem joves a casa no se separaven les escombraries. I va costar. Però el canvi fort va ser quan a les escoles s’obligava i els nens arribaven i ho feien. I aquí passa el mateix, no podem esperar un canvi generacional perquè seria tard però s’han de fer campanyes de conscienciació en tots els nivells. També a les escoles, on es pot parlar de canvi climàtic però a l’hivern, els nanos van en màniga curta perquè la calefacció està alta.

I com a enginyera, quina contribució creus que podeu fer des de la professió?
A tots els nivells. Des d’intentar que la nostra societat gasti menys, amb l’edifici tenen més a dir els arquitectes però també els enginyers podem ajudar en aquest aspecte, fins al transport o la indústria. També en l’eficiència energètica de tots els equipaments i seria molt important que se’n parlés més a les universitats. I, a més les renovables, que ara ja sí que se’n parla molt com si fos l’únic a fer. I no és ni l’únic ni el primer. Tenim molta feina els enginyers que treballen al dia a dia, i també a la universitat perquè l’eficiència i la sostenibilitat sigui el primer que es miri. Ara sembla la cirereta però hauria de ser un requisit en qualsevol projecte.

Ets l’única científica catalana que ha participat a l’informe, què suposa per tu?
Quan s’anuncia un informe, els països nomenen candidats que l’IPCC tria en funció del currículum, la reputació científica i amb un cert equilibri a nivell de continents i de gènere. Els espanyols entrem en una condició molt dura perquè competim amb Alemanya, Anglaterra, etc., que científicament són molt forts. No dic que altres llocs sigui més fàcil però la realitat és que a Europa hi ha un clúster de ciència fort i de cada país n’hi pot haver pocs. Per mi, quan el govern espanyol em contacta per proposar-me de candidata ja és un honor, i que t’escullin a l’IPCC -que només tria entre un 8 i un 10% dels proposats- també ho és molt. Però s’ha de pensar que aquesta feina és absolutament voluntària i l’únic que se’ns abonen són els viatges, quan n’hi ha. Per tant, acaba sent un compromís personal molt fort i també del grup de recerca. Jo sempre demano ajuda i sempre hi ha algun company que ho fa. En aquest cas han estat dos estudiants de doctorat. Acaben sent moltes hores perquè ho fas a més a més de la teva feina. Però la idea és que no cobrem perquè així s’entén que no representes la teva institució ni país, i ho fas en propi nom per assegurar la independència científica de tothom.

I com és treballar amb científics d’arreu?
Aquesta any ho hem fet tot per videoconferència i és mes difícil. Les altres vegades et trobaves dos cops l’any, i físicament fas més relació personal. Ara també s’ha trobat a faltar interrelació amb gent d’altres capítols. Tota la coordinació s’ha fet més difícil. I a cada grup de treball hi ha gent de totes les nacionalitats, representació paritària, gent de països desenvolupats i gent de països en vies de desenvolupament. Això són maneres de pensar absolutament diferents. I tots som científics de reputació considerable, per tant, poses conjuntament una sèrie d’egos que no són fàcil de gestionar.

Repetiries o repetiràs?
El dia que vaig acabar vaig dir que no però no puc mentir. A nivell personal és una satisfacció molt gran, inclús quan em contacteu després per les entrevistes. En aquesta ocasió vaig acabar molt esgotada; va ser més llarg, amb el COVID-19 tot sembla més fàcil però no ho és… Si marxes és més fàcil. Si no, has de compatibilitzar dues vides o tres, amb la família, i això ho fa més difícil. Però a dia d’avui segurament hauria de dir que sí, que repetiria.

Per Elisenda Rosanas – Fulls d’Enginyeria