El seminari patrocinat per la SDADV es va fer el passat cap de setmana, i ha estat impartit per l’escriptor i poeta Víctor Obiols que és llicenciat en Literatura per la Universitat de Southampton (EEUU), i aquest any ha guanyat el premi Carles Riba de poesia.
El divendres es va fer una jornada prèvia de presentació del programa així com la primera part del temari, encaminat a donar eines per a la creació poètica. Els participants, un grup de 10 persones, van exposar la seves expectatives sobre l’escriptura literària. Amb una gran diversitat de currículums, els inscrits al seminari van fer les seves demandes de assesorament en la disciplina artística que quasi tots desenvolupen. Entre ells, hi havia un poeta amb diverses obres publicades, una assesora literària i altres eren també persones de l’àmbit de l’ensenyament, així com escriptors més novells. Diversitat d’un cert nivell que va permetre una important interactivitat entre tots els escriptors.
El ponent va fer un repàs de la història de la poesia i la lírica i va tractar de diferenciar la prosa de la poesia. Entre altres coses es va parlar de com la ciència està trobant sentit a la poesia, quan els presocràtics hi veien només intuïció. Però, és la natura que acaba demostrant que la “intuïció” no la podem definir. Es va comentar que un s’inicia a la poesia llegint poemes, però d’autors clàssics.
Segons el ponent, la natura és com el cant dels ocells que els homes han volgut imitar i d’aquí va néixer el llenguatge. La cançó és joia i és plany i així trobem manifestacions com el “cante hondo” que expressen sentiments de plany, mentre que altres gèneres manifesten l’alegria i s’ha de recordar que en l’antiguitat van ser els trobadors qui van crear la poesia amorosa.
L’èpica es transmetia de forma “oral”, (els joglars de l’època), després vindria el drama i finalment la lírica. Com exemple, Víctor Obiols va posar a la poetessa grega “Sapho” (650-580 AdC). En la lírica la poesia es en primera i segona persona i els grans poetes eren també rapsodes. Antigament la poesia era “informativa” i els “romanços” s’explicaven. En la èpica castellana s’hi destaca la llegenda de “’El Mio Cid”.
Seguidament es va parlar de William Shakespeare (1564 – 1616), i segons la opinió majoritaria és tant conegut avui perqué fins ara cap escriptor ho ha fet millor que ell. El poeta Josep Vicenç Foix ( 1893 – 1987) s’ha format llegint els clàssics, d’aquí que la seva obra hagi esdevingut un referent. Segons el ponent, Foix va assumir el surrealisme i alhora llegia els poemes dels trobadors.
A continuació es va parlar d’Aussiàs March(1397 – 1459) i de la transcendència de Ramon LLull (1233 – 1316), que representa l’autor més antic i el més important de la literatura catalana, del qual s’ha de destacar el seu multilingüisme (llatí, àrab, occità i català ). Llull que també era un gran filòsof, s’expressava en un català que encara avui es vigent, 700 anys més tard.
Segons Obiols, l’Art és etern, i la literatura forma part de les Belles Arts, per això sempre tornem als clàssics, i de fet, els escritptors i poetes d’avui, són els deixebles d’ avantpassats com Ramon Llull (1233 – 1316), Miguel de Cervantes (1547 – 1616) i William Shakesperare (1564 – 1616) respectivament.
La segona jornada es va aprofundir en la tècnica poètica i en les normes de la literatura contemporania. Després d’un treball més aprofundit cada participant va fer la seva pròpia aportació al seminari.
No obstant per manca de temps, van quedar per analizar obres tan interessants com la “Teoria de l’ham poètic” de Josep Carner, una mena de poética que juntament amb el seu bell poema “Belgica” completarien l’estudi de Carner que ja s’havia fet la jornada anterior (Serenada d’hivern), poema recollit al poemari “La paraula en el vent” (1914).
Entre altres obres, es va analitzar “Espines” de Jacint Verdaguer ( 1845 – 1902), on l’autor demostra la seva maestria quan a la métrica llatinista, la qual es troba en la majoria de les seves composicions poètiques.
Una altre de les obres analizades va ser “El Cant de l’arpista” que té el seu origen en els poemes trobats en papirs. La cultura grega va rebre moltes influències dels egipsis i va fer grans avenços en la lírica. En aquest camp van destacar les traduccions de Segimon Serralonga (1930 -2002), poeta, filosof i escriptor que va transcriure alguns cants amorosos de la poesía d’Egipte a través de traduccions franceses. Amb aquest treball es demostra que des de l’antiguitat, els humans, els segueixen preocupant les mateixes coses, i al mateix temps es constata que l’home necessita de la paraula poètica per al seu desenvolupament intel·lectual i harmònic.
Finalment, s’ha de dir que la proposta de l’SDADV ha tingut molt bona acollida per part de tots els assistents, que de ben segur desitjaran continuar aprofundint en la literatura poètica què, com hem dit abans, forma part de les Belles Arts, alhora que mereix el seu espai i temps, sobretot per a transmetre el llegat rebut, a les noves generacions de poetes i escriptors.
Què vol dir SDADV? Estaria millor l’article si ho expliqués.
Son aquellos que van pidiendo dinero por la cultura que se pone en los locales.
La SGAE Andorrana, busca SGAE en Google veras las lindezas que salen.