L’òpera “Il Trovatore” de Verdi a la plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany

La plaça Coprínceps d’Escaldes-Engordany va acollir, el divendres  21,  la retransmissió de l’òpera de Giuseppe Verdi (1813 – 1901) , “Il Trovatore”, dins del programa “Liceu a la fresca”.

 A través d’una  pantalla gegant, un nombrós públic va gaudir de la retransmissió en directe amb l’alicient afegit que la direcció  escènica  d’aquesta versió de “Il Trovatore” va anar a càrrec de l’andorrà Joan Anton Rechi.  Rechi va crear  una nova ambientació emprant com a teló de fons de l’escenari una reproducció dels gravats “Els desastres de la Guerra” de Francisco de Goya (1746 – 1828).  

Goya, nascut a Saragossa on per cert transcorre el primer acte de l’òpera, subtitulat “El Duelo” . Així que  la primera part de l’òpera original és situa al Palau de l’Aljafería de Saragossa. L’esmentat Palau construït a l’entorn de la denominada “Torre del Trovador”,  és una fortificació datada a la segona meitat del segle XI i en la qual s’hi va inspirar el dramaturg espanyol Antonio Garcia Gutierrez (1813 – 1884) per escriure l’obra teatral “El Trovador” . Així que per exprés desitg de Verdi,  el poeta italià Salvatore  Cammarano en va fer el llibreto per a l’òpera “Il trovatore”.

L’obra està desplaçada en l’època,  ja que la trama de l’obra teatral “El trovador” del dramaturg  A. Garcia, succeïa en la Espanya de començaments del segle XIV amb el transfons de la guerra civil, que va enfrontar els partidaris de Fernando de Antequera amb els partidaris de Jaume d’Urgell, l’any 1412. De fet, Jaume d’Urgell es va negar al nomenament del seu oponent com a rei de la corona d’Aragó, que per altra banda s’havia concertat a través  del “Compromís de Caspe” (1412).                 

Però amb la imprevista mort de Cammarano, Verdi va haver de recorrer al també escriptor  Leone Emanuele Bardare (1820 – 1874) per acabar el llibreto de “Il Trovatore”.  Més tard,  el propi compositor Giuseppe Verdi  va afegir un “cant coral” per a realçar el melodrana d’amor, venjança i mort que inclou la gitana acusada de bruxeria i condemnada a morir a la foguera.  Recuperant l’obra del poeta Salvatore Cammarano, s’ha de dir que va ser l’autor de nombroros llibretos, també per a Donizetti, Mercadante, Pacini, etc. Pel mateix Verdi, el poeta també havia escrit el llibreto de l’òpera “Alzira “ (1845), “La Batalla de Legnano” (1849) i Luisa Miller (1849) respectivament. Quant a “Il trovatore” (1853) forma una mena de tríptic amb “Rigoletto” (1851) i “La Traviata” (1853), aquestes dues darreres  òperes, amb llibreto de Francesco Maria  Piave.

Verdi va composar “La Traviata” mentre estava esperant l’estrena de “Il Trovatore” prevista pel 19 de gener del 1853 al Teatre “Apollo” de Roma.

“Il Trovatore”, com hem dit abans,  amb direcció escènica de l‘andorrà Joan Anton Rechi va comptar amb una gran direcció artística i musical amb   Daniele  Callegari que va tenir el suport orquestral i l’aportació del Coro del Gran Teatre del Liceu, en una destacada interpretació conjunta.

Els protoganistes cantants i intèrprets van ser el tenor Piero Pretti en el paper de Manrico (El trovador), el baríton George Petean (Il conde de Luna), la soprano Tamara Wilson en el personatge de Leonora. Bon paper d’Azuzena (la gitana),  un dels personatge més controvertits. A més a més hi participava el tenor italià Marco Berti que ha interpretat més d’una dotzena de personatges verdians. S’ha de constatar que en la òpera i més en aquesta versió, els cantants han de ser alhora grans actors, la qual cosa representa una doble exigència professional.   

Per altra banda, l’ambientació proposada  per Rechi va comptar  amb el vestuari de Mercé Paloma, així com una excel·lent il·luminació a càrrec d’Albert Faura que va saber posar llum a la foscor d’un escenari, recordem,  “condicionat”, per l’obscuritat dels decorats goyescos.

L’òpera “Il Trovatore” està composta en quatre actes, primer “El Duelo”, el segon acte “La gitana”, el tercer “El fill de la gitana” i el quart “El suplici” on escoltem un Miserere interpretat per la coral, acabant amb un duetto entre Azuzena i Manrico, que s’acaba  amb “Che! Non m’inaganna… Ti scosta!… Non respingermi”, final, que interpreten Manrico, Leonora, el Conde i Azuzena. Un final dramàtic i fosc com foscos són els gravats de Goya i els seus “Desastres de la Guerra”.

Per cert, Giuseppe  Verdi també ha estat present a la recentment inaugurada nova edició del Festival Richard Wagner de Bayreuth, que des del 1876  sempre ha representant les obres de Richard Wagner ( 1813 – 1883).

Aquest any s’ha iniciat amb un homenatge al centenari d’un dels nets del compositor alemán, Wieland Wagner (1917 – 1966) que juntament  amb el seu germà Wolfgang Wagner, havien dirigit les escenificacions de les òperes del mestre.  

Aixì que el dia anterior a l’inici del Festival Bayreuth 2017, hom va poder gaudir d’un pròleg musical amb dos compositors no previstos al festival, Guiseppe Verdi  i Alban Berg, interpretats per diversos solistes, el cor i la orquestra del “Festpielhaus”, a part, evidentment de diverses aries d’òperes wagnerianes.

El Festival de Bayreuth  (del 25 de juliol al 28 d’agost),  actualmente dirigit per la besneta del propi Richard Wagner, Katharina Wagner, ( filla de Wolfgang Wagner),  s’ha iniciat amb una nova producció de l’òpera Wagneriana  “Els mestres cantaires de Nuremberg”. Sota la direcció escènica de l’australià Barrie Kosky. Kosky,  per cert havia dirigit també “La Flauta mágica” de Mozart al Liceu, ajudat d’una brillant dissenyadora de decorats com és Rebecca Ringst, col·laboradora habitual de Calixto Bieito, amb qui (tencant el cercle), Juan Anton Rechi havia treballat en més d’una òpera.

Resumint, “Els mestres cantaires de Nuremberg”  és una interessant proposta lírica pels amants de l’òpera, que vulguin aprofitar les vacances per apropar-se a Bayreuth, on Wagner encara és viu a través dels seus succesors. Bon estiu per a tothom!

 

TOTES LES NOTÍCIES