Una de les coses que m’ha fet pensar més en la meva existència és una escena d’una pel·lícula. De fet, moltes però aquesta em va provocar increíbles i intenses reflexions sobre que és l’amor i el sentit de l’existència i no m’ho esperava. Més que res perquè és una pel·lícula comercial i una mica cutre, almenys des del meu punt de vista. És La Mòmia 2. L’escena és aquella en què el bo i el dolent (la mòmia) estan a punt de caure per un penyasegat i se’ls acosten les seves xicotes. La noia del bo no dubta en donar-li la mà i salvar-lo però la xicota de la mòmia no vol posar en perill la seva vida. Llavors aquest personatge que ha provocat moltes malvestats i dolor per l’amor d’una dona es deixa morir, aquest cop finalment, perquè descobreix que ella no és capaç de sacrificar-se per intentar salvar-lo. L’amor l’ha dut a fer coses odioses i finalment descobreix que aquest amor no era correspost amb la mateixa intensitat i, per tant la seva vida no té cap sentit. Fins aquí la lliçó de la pel·lícula. I em va fer pensar molt per dues raons. La primera és que defineix exactament el que ha de ser l’amor: el sacrifici per l’altra persona si és necessari o per la col·lectivitat, definim la col·lectivitat com la vulguem definir.

L’altra és precisament la sorpresa perquè aquesta lliçó vingui d’una pel·lícula que jo mateix menyspreava (sense raó) perquè sovint l’art de qualitat té ombres i tenebres que no veiem o no volem veure. I per cert també passa el mateix amb la vida real. I al contrari podem dir que en les creacions artístiques menys ben considerades podem trobar perles com aquesta que acabo d’esmentar (o altres). Parlo per mi mateix: perquè aquest menyspreu per La Mòmia 2? Perquè és comercial i amb un argument fantàstic? Doncs també és cinema comercial La Guerra de les Galàxies i té reflexions profundes. Per tant, critiquem l’esnobisme artístic (i general) i siguem conscients que els prejudicis artístics i de tota manera ens poden entel·lar la veritable creació.