Si un mot fa que el govern del PP ensenyi irremeiablement el llautó del seu fariseisme polític és aquest. Des del primer dia que els sentim reclamar lleialtat al govern català, com si es tractés de dos amics o fins i tot d’un matrimoni. Ells, que any rere any incompleixen sistemàticament promeses i assignacions pressupostàries, exigeixen als altres que els siguin lleials.

Podria semblar que és una tria especialment cruel, perquè ser deslleial és una actitud considerada universalment reprovable. Pitjor, des del punt de vista moral, que ser infidel; en general les societats (no totes) tendeixen a ser més comprensives amb qui manca als vots matrimonials que no pas als de l’amistat. Tal vegada perquè els primers pertanyen a l’àmbit de l’acord civil o religiós mentre que la segona té alguna cosa d’atàvic, de primigeni. La idea fóra: el matrimoni és una construcció de l’home, per tant imperfecta, i en canvi l’amistat un valor suprem, anterior a la civilització, pur.

Però d’amistat entre governs, res de res. Perquè el terme lleialtat prové ni més ni menys que de llei. I mira que era fàcil de veure, no? La porta a l’arrel mateixa. Llei. El gran tòtem de l’espanyolisme ranci, la norma suprema que fa que les coses siguin immutables des de sempre i fins a la fi dels temps. En el seu imaginari reaccionari, per tant, ser lleial significa plegar-se a la llei: res d’amistats ni de sentiments purs ni de moral de companyonia. Constitució al canto i s’ha acabat.

En realitat, si observes una mica la parentela de la lex llatina ja entens que s’hi aferrin d’aquesta manera desesperada: al·legacions, il·legal, legislar, legitimitat, legalista, delegació, subdelegat… Una família de mots llargs i severs, burocràtics, d’aquests que només de sentir-los ja comences a tremolar pensant ‘Ai, quina una en dec haver fet, ara?’ Especialitat de la casa, d’un poder a qui li encanta disfressar-se de negre amb punyetes brodades per esporuguir els súbdits (encara que, tal com estem veient últimament, en realitat faci servir aquesta parafernàlia per als seus interessos econòmics).

(I com que parlem de llei, no em resisteixo a esmentar l’únic dels derivats que es fa simpàtic perquè sí. Em refereixo a la llegítima, ‘part de l’herència de què no pot disposar lliurement el testador’. Simpàtic no solament perquè tutela el sentit comú tot preveient possibles injustícies entre parents sinó sobretot perquè conserva aquesta ella del principi que la fa tan erròniament tendra. I, evidentment, l’ovella negra de la família).