A partir d’una experiència biogràfica que la mateixa autora explica al seu blog –la por de les altures i la manera com va aconseguir enfrontar-s’hi i vèncer els problemes que aquesta fòbia li causava–, Anna Manso (Barcelona, 1969) ha construït una novel·la juvenil sòlida protagonitzada per Arnau, un xiquet que s’adona que la mare pateix aquesta mena de vertigen i concep un estratagema per ajudar-la a superar-lo que necessita la col·laboració de Carol, la germana adolescent.

La idea que la perseverança és el camí per aconseguir allò que en algun moment pot semblar inabastable no ha desequilibrat el llibre cap al costat de la moralitat, perquè l’escriptora no ha perdut de vista la versemblança dels personatges –amb debilitats i contradiccions– ni tampoc el sentit narratiu de la trama: el nen ha de repensar i replantejar-se els plans a mesura que fracassen, ja que la mare no es pot alliberar de la fòbia que la paralitza tan fàcilment i ràpidament com ell creia. És cert que, cap al final, la intervenció del matrimoni d’holandesos a la platja que aconsegueix fer volar el catxerulo dels fills resulta un poc forçada –com un xicotet deus ex machina–, però així i tot el resultat és una història senzilla sobre la quotidianitat d’una família normal –la normalitat com a virtut, evidentment.