No recordo haver vist mai un ximpanzé viu, -potser al zoo, però no n’estic segur –però si que estic segur de no haver vist mai un bonobo. Un fet prou lògic donat que, els bonobos, fa molt poc temps que han estat identificats com una espècie apart. Fins i tot el corrector de la versió més renovada del processador de textos amb que estic escrivint, no els reconeix, ni tampoc el diccionari de la enciclopèdia. Desprès però de llegir “el mono que llevamosdentro”, m’ha entrat un desig de veure’n. I no sols per que aquests animals, coneguts també com antropoides, son els nostres parents més propers en el regne animal.

No és en va doncs, que Frans de Wall es dedica a estudiar-los per, a mesura que passem pàgines ells s’humanitzen i nosaltres ens anem animalitzant. Un fet molt palès en un parell de passatges de la obra on l’autor, ens explica com d’útil li ha estat llegir el Príncep de Maquiavel, per entendre els pactes que, els mascles de ximpanzés, realitzen en els seus grups per establir una jerarquia que els permeti continuar com a grup. O com li ha resultat útil la lectura de la guerra del Peloponès de Tucidides, per interpretar la violència que, de tant en tant, es desferma en aquestes societats. Per altra banda també ens mostra la societat bonobo, com la que més es podria assemblar a el que proposaven els hippies, amb el seu conegut lema de feu l’amor i no la guerra. Tant és així que més d’un investigador ha trobat incòmoda la difusió de la activitat sexual sense complex d’aquesta espècie. Com també va resultar difícil mostrar al món que els ximpanzés feien la guerra, i eren capaços de eliminar altres ximpanzés de manera conscient i acarnissada, tal i com ho fa l’home.

Poc a poc, l’autor ens porta a reflexionar al voltant de temes tant complexos com ara el naixement de la solidaritat, i quina influència té en la evolució i manteniment de les societats primats. L’autor apunta que és un tret del tot indispensable per a la supervivència, lluny de el darwinisme social que sembla imposar-se en els nostre dies. També resulta curiós descobrir com les anomenades neurones miralls, que s’han convertit en un dels descobriments estrella de la neurociència dels darrers temps, també actuen en els primats i, gràcies a les quals aprenen per imitació. O també a relativitzar comportaments sexuals que en la nostra, suposadament civilitzada societat, encara son estigmatitzats. Ans el contrari, el lector descobreix que la homosexualitat, i el sexe en general, resulta molt útil a l’hora de solucionar conflictes. Fins i tot, es pot arribar a entendre el per què de la gran rivalitat entre equips de futbol, o el que seria el mateix pobles veïns. Un llibre de lectura agradable i que a mesura que hom i torna a pensar es fa més palès en el record.

Marià Cerqueda