Si la setmana passada assístiem a l’enèsim exercici de titelles, encarnats aquesta vegada en la fiscala generala que diu el que l’amo li fa dir, avui tenim el goig de sentir tot el contrari, un que va a la seva i no es deixa manar. Encara que, curiosament (ha!), quant al contingut coincideixi fil per randa amb la susdita. L’inefable Felipe González ha demostrat la seva independència de pensament tot introduint en la batalla un terme fins ara inèdit: segons ell, CiU i ERC són “uns liquidacionistes per voler declarar l’Estat propi” (liquidacionistes de l’altre Estat, s’entén). I encara hi va afegir que pretendre dictar una DUI amb una majoria ajustada era una irracionalitat. De fet, el mot és tan inèdit que es tracta d’un neologisme absolut, perquè els diccionaris encara no el recullen. Però com a derivat és irreprotxable.

L’ús de liquidar com a sinònim d’eliminaro de matar ha tingut molt d’èxit com a terme d’argot de la delinqüència i per això s’usa profusament en literatura, tebeos i cinema. Però no és pas exclusiu dels baixos fons, tal com demostren les liquidacions empresarials o la famosa liquiditat que hem conegut gràcies a la troica europea. En tots dos casos la idea neix de la degradació material: un sòlid que perd la seva condició per passar a líquid (o a simple difunt) és com si es rebaixés de qualitat: la liqüefacció com un fenòmen de pèrdua. I això inclou el fet que del diner tangible en diguem líquid (que és d’on ve liquiditat): és així perquè la versió sòlida era el lingot d’or, la màxima expressió del valor pecuniari. És evident que bitllets i monedes, per valuosos que siguin, no aporten la mateixa fortalesa i seguretat que el metall preciós.

La gràcia de l’assumpte, tanmateix, rau en la font d’on raja aquesta substància. Perquè el terme líquid i tota la família provenen en última instància d’un mot que contribueix tan poc a la racionalitat com és licor (de liquere, ‘ser fluid, rajar’). Què ha volgut insinuar, doncs, el docte expert en portes giratòries? Que en Mas, Junqueras i companyia actuen sota els efectes d’alguna substància obnubiladora? O que és mes aviat ell qui troba inspiració per al lèxic antisobiranista al cul d’una ampolla de calvados? Perquè, posats a liquar l’Estat espanyol, què el liqüefà més, una regió que se n’esqueixa o una legió de sangoneres que li han estat xuclant la sang, i encara li xuclen, tant com han volgut? Jo, ja us ho diré, trobo que aquesta mena de declaracions tenen regust de deliqüescència, que no he sabut mai què vol dir però que sona molt, ves per on, a delinqüència.